Arran del controvertit anunci de la possibilitat d’una espècie de MIR
educatiu pel col·lectiu docent, recentment llegíem un atractiu titular que
encapçalava un article de premsa “José
Antonio Marina; el buen maestro no puede cobrar lo mismo que el malo”.
Deixant de banda un fet curiós, que el llibre
blanc només s’hagi encarregat a Marina (ell ha explicat que ho fa amb
el seu equip i ha demanat opinions per internet a la resta), Marina explica que
el llibre ha d’estar enllestit a finals de novembre perquè intervingui en el
debat educatiu de la campanya electoral. Seria interessant discutir si enmig
d’una campanya electoral és el millor moment, després d’una llei educativa com
la LOMCE,
alias llei Wert (es pot consultar en
castellà, gallec, euskera, català i valència però no en andalús, extremeny,
murcià... quina discriminació ;) impulsada pel partit en el poder que li ha
encarregat el llibre blanc (?) , el PP, amb aires retrògrads(!) i de dubtosa educativitat (!) i que no ha aconseguit
el suport de gairebé ningú que no fos del seu partit.
Però bé, no ens desviem del tema, en el citat article del diari el Mundo, a
banda d’afirmar que el bon mestre no pot cobrar el mateix que el dolent, entre
d’altres mesures, Marina aposta per donar més flexibilitat perquè les
direccions puguin seleccionar els seu equips (no sé si en Marina coneix la
realitat actual en aquest tema però ho deixaré per una altra entrada). Les
seves controvertides afirmacions de seguida han rebut un bon nombre de
respostes.
Per una banda del professorat de Secundària:
Alberto Royo des del seu blog
l’acusa de populista, entre d’altres, a banda de lamentar la manca de contrapès
públic a idees defensades per Marina i afins, posa el dit en un dels aspectes
importants a tenir en compte, “si se me
ha de evaluar, que me parece muy bien, primero, que me examine alguien que sepa
más que yo de mis especialidad (y que esta capacidad para juzgar mis
conocimientos esté acreditada); segundo, que se pidan conocimientos sobre mi materia
y no se me examine de otras cuestiones subjetivas y/o vaporosas (mucho menos,
morales); y tercero, que se haga extensiva tal evaluación a todo aquel que
desempeñe un cargo público (no olvidemos la imprescindible evaluación de la
capacidad de Marina como asesor, conferenciante o floricultor)”.
“¿qué sujeto
o institución establece tales parámetros de «excelencia» educativa? Apela,
además, a una mayor libertad para que los directores seleccionen a los docentes
deseables. ¿Asumimos, pues, que lo harán motivados por un buen juicio, ecuánime
e independiente? A mí me gustaría que ese aire categórico del amigo Marina
invadiera otros ámbitos profesionales, porque, ¿acaso no hay buenos y malos
médicos, políticos o policías? Aconsejaría al autor de Aprender a convivir que
pisara los institutos pero no de visita, sino para ejercer la docencia y
cumplir las ingentes tareas que todos, con mayor o menor tino, debemos
realizar”.
Aquests dos comentaris semblen representar una idea basada en educació
només com a ensenyament, prototípica de
part del professorat de secundària que no ha rebut la formació necessària per
fer front a la realitat de les aules de l’ESO i es refugia en els continguts
purs i durs. Però bé, són asseveracions agosarades sense conèixer-los, només
per un paràgraf. Divagacions a banda, em quedo amb la idea d’avaluació per a
tothom i no només a la part més dèbil del sistema i sobre quina capacitació ha
de tenir qui avalua, perquè a dia d’avui un inspector/a o una direcció no està necessàriament preparada i legitimada per avaluar el
docent pel sol fet de ser-ho.
Per altra banda, des del món sindical:
Blanco
de CCOO Enseñanza Andalucia assenyala també que mesures d’aquestes
mostren el poc coneixement real de la vida als centres educatius i
indirectament culpabilitzen el professorat dels problemes de l’educació “cuando nuestros docentes están altamente
cualificados y dedican grandes esfuerzos y tiempo extra a su actividad
professional”.
Per Blanco la solució “no
reside que se incentive el salario del profesorado según los resultados
académicos, sino en el reconocimiento social y laboral de su labor regulando la
recuperación de derechos, sus condiciones laborales y salariales y facilitando
su actividad docente con una menor dedicación horaria lectiva y con un
crecimiento del número de profesorado en los centros que faciliten la atención
personalizada y el refuerzo educativo”.
Segurament és més que agosarat fer afirmacions del tipus que tots els
docents estan altament qualificats. Em quedaria amb la idea, que s’havia
aconseguit com a mínim una mica abans de les retallades, que el docent tingui
més temps per preparar les classes i menys hores lectives. Alhora caldria, entre
molts altres aspectes, analitzar en què dediquen el temps disponible el
professorat, si a pensar les classes o a fer fotocòpies, correccions
decoratives...?
O d’altres sectors del món educatiu:
Salvador Benavent creu que “esta
medida de incentivos transforma la tarea docente en la persecución de
beneficios económicos”. Jesús
Salido, director de la Confederación Española de Asociaciones de Padres y
Madres del Alumnado (CEAPA), creu que “no siempre los resultados del alumnado
reflejan la calidad del profesor, ya que un buen docente puede tener muy buenos
resultados con apenas esfuerzo y otro puede tener muy malos resultados habiendo
trabajado muy duro, y no quiere decir que sea malo”.
Això darrer, ens porta al debat de què són resultats educatius? Que
progressi tot l’alumnat d’una classe? Que treguin bones notes?... però com que
em faig molt llarg, acabo aquesta entrada amb un altre valoració, que recorda
un dels aspectes deficitaris del nostre sistema, especialment a Catalunya.
Pablo
Rovira també analitza lingüísticament el discurs de Marina “el reconocimiento que en el sistema pueda
deambular el mal maestro, de tal forma que el mal maestro sea el estándar mínimo
y la calidad extra deba ser abonada aparte. Este esquema, que es en esencia el
que aporta Marina, no puede ser satisfactorio. Malos y buenos maestros, en
principio, habrá como habrá mejores y peores profesionales en cualquier sector
productivo y profesional. La clave está en encontrar un sistema que propicie
tener más de los segundos porque la política laboral es una de las principales
armas de gestión de la política educativa.
En este sentido, tendemos a
destacar las peculiaridades de la labor docente y por eso cuando salen a la
palestra estos temas, uno de los primeros argumentos que surge es que los
resultados van ligados al nivel sociocultural del alumnado. Efectivamente, hay
resultados más fáciles de obtener que otros dependiendo del centro donde se
imparta”
Josep Maria López Madrid
No hay comentarios:
Publicar un comentario