CARTA D'UNA FAMÍLIA DE L'ESCOLA GAVÀ MAR

Esperem que ben aviat es resolgui la situació pel bé de totes les parts implicades.

Primers dies de setembre, nou curs, nou professor. Els dies passen i es comencen a trobar a faltar algunes coses, alguns contactes del professor amb els pares, sobretot amb aquells els fills dels quals tenen alguna necessitat especial. I se'ls diu que per a ell això no val, que tots són iguals i que no creu amb el projecte educatiu de l’escola.  Però esperen amb paciència. S’acosta el Nadal i veuen que els nens comencen a estar incòmodes, que no se senten motivats. Un dia t’expliquen que crida, un altre dia que els ridiculitza. Es comença a parlar entre altres mares i es comença a veure que hi ha coses que no encaixen. I un dia descobreixes que et situen Montreal a Espanya i t’adones que els problemes van més enllà del tracte. I es comença a veure el trencament emocional del nens. Però un dia se’ls obre una nova esperança. El professor, el seu mirall, els demana que li diguin què és el que no els agrada d’ell. I un valent -a qui li han explicat que les coses s’enfronten de cara- aixeca el dit i parla. Parla sense saber que aquesta serà la seva sentència. I comença l’any i les coses es deterioren. Un dia et diu burro, un altre et tira l’estoig al terra,  un alre et diu que no pots fer més preguntes i encara un altre més es riu de la teva dislèxia. I elles com a mares decideixen que això no pot seguir així i es queixen. I un dia ella s’enfronta amb el que s’enfronta cada dia el seu fill i plora. Plora per la falta d’empatia, d’educació i per la falta de tot. Decidiu queixar-vos. I queixar-vos com toca. I amb un grup de mares valentes redacteu una queixa i la doneu a la direcció del centre que us dóna suport i a la inspecció, que és on toca. I des d’aquest dia ja teniu clar que el drac necessita menjar-se cada dia una ovella. Que les represàlies són directes. Que uns deixen  d’existir a l'última fila de la classe, que l’altre rep cops de puny a la taula, que el de més enllà no pot ni aixecar el dit. Que ni amb altres docents a classe el brau atura les seves envestides. I a casa la situació es torna insuportable. Pel qui ja no té ungles, pel qui torna a mullar el llit, pel qui plora sense motiu, pel qui es tatua les mans amb ansietat. I el que fa més mal,: que es queden soles. Que tenen un fill trencat i al costat uns pares que sense empatia, us obliden. I setmana rere setmana us reuniu amb la inspecció i ella, que també és mare, us mira als ulls i us diu que això no ho permetrà. Descobreixes que ja fa anys que hi ha mares que han passat per això, descobreixes coses...I també t'aporta coses bones, descobreixes dones valentes, que com tu lluiten i t’acompanyen, noves relacions que ens fan a totes més fortes. I et poses al seu lloc i plores, plores pels teus, pels seus i pels que vindran. I tens esperances I se t'obre el cel. Però passen els dies i t’adones que el drac sap moure’s en aquest terreny, que ja ha passat per això, que sap què cal fer. I decidiu que ja no podeu més, que ell o vosaltres i protegiu els fills sota el sostre de casa. Deixen d’anar a l’escola i seguiu parlant amb la inspectora, però alguna cosa ha passat... Ara ella s’esmuny i no escolta. I apareix l’inspector en cap i t'adones que això no té res a veure amb tu. És política, que el sistema està enverinat i no volen problemes. I s'omplen la boca amb el "bullying" però permeten que un adult assetgi uns nens. S'omplen la boca amb les lleis d’educació i els models nòrdics, però permeten que algú amb aquest perfil continuï anomenant-se docent. Diuen que és funcionari i que seguirà allà passi el que passi. I ell se sap lliure de tot. I et diuen que entre ell i els nens, es queden amb ell. I et diuen que només es mala praxis i això se’t clava a dins. I t’adones que l’escola que tu has triat, que sempre t’ha tractat bé es converteix en una infern per als teus fils i que l’equip directiu, impotent, no té eines per tornar-los el cel i que tot allò pel que han lluitat des de fa anys, per poder gaudir de la secundària, per una millor escola, no ho podran ni somiar. I se’t menja la impotència, i ell es fa gran. I es pren una decisió: això no pot quedar així. Cal explicar-ho, cal anar contra el sistema, cal fer veure que aquí no tot s’hi val. Pels nens que vindran i pels que han callat. Que no pot ser lleu qualsevol agressivitat cap a un infant, que no valen les males paraules, ni la falta de coneixements. Que no valen contextos ni situacions, que No és No. I que no pot ser que càrrecs públics es facin còmplices d’això. Que cal posar els ulls en qui educa els teus fills. I hem decidit explicar-ho. Explicar-ho perquè això no es repeteixi, explicar-ho per a qui no ha fet res se senti còmplice del monstre, explicar-ho per protegir els nens, explicar-ho per totes aquestes mares que pateixen i treuen hores de son a la tranquil·litat dels seus fills. Volem dir prou.

ESTIC FART

A tothom ens deu passar que hi ha dies o temporades que no podem deixar d’entonar la lletra de la cançó d’en Roger Mas “tanco els ulls-obro els ulls” o d’alguna similar. Un pedaç d’aquesta cançó:

N'estic fart,

del nihilisme urbanita,

de les ulleres de pasta,

del setciències de bar

i de l'orgull pagès.

No en puc més

de les mentides dels progres,

dels rancis de l'altra banda,

(…)

Tanco els ulls i només veig voltors,

N’estic fart,

del monitor que realitza un taller i amenaça les nenes i els nens perquè es portin bé, amb fer classe, sinó em feu cas haureu de fer classe diuen,

de les direccions que aprofiten la seva posició per fer el mal a nanos i professorat,

del professorat que es queixa sense fer res o fent sempre el mateix,

dels inspectors/es que no es preocupen educativament del que succeeix realment a les escoles,

de les progres que viuen improvitzant a base dels seus impulsos,

de les ràncies et venen a alliçonar amb la lliçó equivocada,

de que els rancis mai hagin de donar explicacions del que fan,

que et vinguin a fer un taller i que són molt guais amb una activitat i et miren amb cara de que ets jilipolles quan els expliques la realitat de la teva classe, com si els estiguessis explicant milongues,

de la gent xivata que només té cura del seu cul,

de qui incentiva el xivateig i apunyalament escolar sense pensar mai en els nens/es i en la salut laboral del professorat,

de la comprensió infinita amb el poder per autotranquil·litzar-se la consciència,

dels i les mestres que atribueixen tota la culpa als nens i les families sense parar-se mai a pensar en el que fan,

de les famílies que critiquen sense dirigir-se sincerament al professorat,

Del cursiting, encara que sigui impulsat pel Departament (es pot veure més a página  717 http://www.ub.edu/congresice/actes/7_rev.pdf)

No m’ha quedat molt musicable, però bé és pot anar completant i perfeccionant ;)

…………………………

………………………..

Josep Maria López Madrid

MR. TUMBLE

Tot llegint les declaracions d'en Jordi Évole ahir al concert "Volem acollir" i, sense voler entrar en polèmiques de tipus polític (per entendre-les superades), m'ha vingut al cap un cert, salvant les distàncies, paral·lelisme que em podria servir per introduir la següent entrada:

De quina manera acollim, aquí i ara, les diversitats físiques o psíquiques? De quina manera es tracta als mitjans, aquí i ara, la diversitat comunicativa? Podria continuar en la retòrica però no ho puc evitar i em comença a bullir la sang i, com és natural, començo a pixar fora de test.

Avui us presento un programa de la BBC del que sóc fan absolut i, des de fa un temps, procuro que a casa meva també ho siguin els meus fills. Aquest programa és Mr. Tumble, un programa que ha estat més de 10 anys en antena a la BBC infantil (CBeebies) especialment dirigit a infants amb dificultats comunicatives greus. En l'actualitat ja no s'emet i es poden veure alguns capítols al Youtube o bé es poden comprar en format DVD.

Conduïts per en Justin (Justin Fletcher), els capítols ens porten a viure diferents experiències i conèixer diferents espais juntament amb Mr. Tumble, que ofereix la part més pallassa del programa. Allò que fa a Mr Tumble especial és que els nens i nenes amb dificultats comunicatives greus i el seu entorn proper i familiar són els i les protagonistes. El programa utilitza el Makaton per comunicar i comunicar-se amb nens i nenes amb dificultats comunicatives greus.

Aquí una mostra per a què el veieu i pugueu extraure les vostres pròpies conclusions.

Us imagineu un programa d’aquestes característiques a les nostres televisions?

La retòrica em matarà...

David Sánchez Sánchez

ELS DEURES ESCOLARS

A l'article "els deures escolars" de la revista Perspectiva escolar, número 181 de l'any 1994, tracta diferents temes sobre els deures que posen a l'escola, el moment, l'edat i que comporten....

Primerament, defensa que els alumnes han de tenir deures, però que aquests han de tenir un sentit amb el que es fa diàriament a classe, no només com a hàbit de treball. Els deures han de cobrir una necessitat d'aprenentatge, és per això que exposa que abans de començar la tasca l'alumne hauria de preguntar-se <què m'ajudarà a aprendre?> i en finalitzar-los < què he après?>, però jo, personalment considero que les preguntes ( que haurien d'aprendre? que han après? ) se les hauria de fer el professor per tal de millorar.

Tot seguit exposa que hi ha 4 tipus de deures: els deures mecànics (per aplicar algun procediment que han après), l'aportació de material (que pot venir de qualsevol font i la seva funció és relacionar els aprenentatges amb la realitat), els treballs d'elaboració o dossier (molt útils per a deixar de banda el llibre, ampliar coneixements... El professor sol donar un guió), l'estudi puntual d'un tema tractat a classe.  L'aportació de material es pot començar a cicle inicial, els deures mecànics i l'estudi puntual a partir de cicle mitja. El dossier, a realitzar totalment per l'alumne (no per fotocopies, es per a cicle superior. 

Sempre parlem de diversitat i inclusivitat, però ho tenim en compte alhora de posar els deures? No tots els alumnes tenen les mateixes necessitats ni dificultats i no tot és útil per a tots, per això es defensa que els mestres han de posar deures de quantitats i tipus variables, adaptant-los al màxim als alumnes, però habitualment es deixa de banda.

Sovint es posen deures de vacances, però es convenient? Els quaderns d'estiu (on s'hauran d'indicar aspectes a treballar) i deures genèrics per a tot el curs són per a reforçar aprenentatges que s'han adquirit durant l'any. En el cas d'alumnes que no han tingut un rendiment adequat cal que els mestres donin una feina específica de l'àrea a reforçar. Es convenient que els deures siguin avaluats, que el mestre sigui conscient de les dificultats que tenen els alumnes amb les tasques que posa diàriament, dels seus progressos... Alhora els alumnes estan més motivats si noten com el professor segueix el seu aprenentatge. Però fer un seguiment tant específic en totes les àrees es possible amb 25 alumnes a l'aula?

Finalment, sempre a les aules del grau d'educació Primària es parla de la importància de la coordinació. És necessari que els mestres coordinin el repartiment de les tasques per a no posar excés de feina, i s'unifiquin els aprenentatges que imparteixen. 

Laia Viadé