KAMISHIBAI. UN RACÓ DE LLENGUA.

Avui escric una breu entrada sobre un recurs que m’ha arribat a les mans no fa gaire. Una vella tecnologia del segle XII, segons la Wikipèdia, que servia per explicar històries  als temples budistes del Japó: el KAMISHIBAI. Està format per un petit escenari de fusta on s’insereixen làmines il·lustrades, amb el text a la part posterior, per tal d’acompanyar l’explicació de les diferents històries i contes per part del gaito kamishibaiya o contacontes.

A la comunitat de Navarra hi ha un grup de mestres que han format l’associació Amigos del Kamishibai, allà podreu trobar molta informació i recursos així com diferents aplicacions didàctiques del Kamishibai.

Hi ha un apartat on es poden descarregar diferents Kamishibais que han fet alumnes en castellà, anglès, euskera, francès, galleg i italià.

http://kamishibai.educacion.navarra.es/kamishibais/descargar-kamishibais/

L’Ana i la Suani de  cuentosmonos ens proposen que ens construïm el nostre Kamishibai. 

Ràpidament l’he imaginat com a racó  de llengua (catalana, castellana, anglesa,...)  però per a quin nivell? 
Diria que és fàcil adonar-se de la multiplicitat d’alternatives i possibilitats del Kamishibai i, per tant, la facilitat d’utilitzar-ho a un o altre nivell tot adaptant  el racó a l’edat dels nens i nenes. Podríem començar per fer de públic, pintar algunes làmines, explicar algunes làmines individualment, per parelles... Escriure una frase senzilla darrera una làmina del Kamishibai o fer un Kamishibai entre tot el grup classe. També és pot fer un Kamishibai per explicar una sortida, un contingut. Es poden fer Kamishibais i explicar a companys i companyes d’altres grups. Es poden fer Kamishibais en llengua estrangera...

Podem construir Kamishibais en diferents formats plàstics...

Per a quan l’Associació d’amics del Kamishibai a Catalunya??

David Sánchez Sánchez

LA ALEGRÍA EN LA ESCUELA DE GEORGES SNYDERS

Aquest és un llibre com tants que ens ajuden a pensar en la vida escolar, però segurament val la pena llegir-lo ja només pel títol. En temps de pressió pels exàmens a dojo que es fan des de les escoles; perquè es critiquen les proves de competències bàsiques, però no gaire la multitud de proves a les quals sotmetem als nens i nenes, cada cop de més petits, recordant aquella vella premissa de si avaluem per educar o eduquem per avaluar.

Doncs bé, en la nostra època de valoració de resultats, on gairebé sentim de remor aquella frase tan ignorant i tan perjudicial per la salut de la “letra con sangre entra”, em sembla més que interessant parlar de si l’alegria ha d’estar present a l’escola i de quina manera. Es pot ser feliç a les nostres escoles? Es gaudeix en el dia a dia a l’aula? O aquí no han venido a divertirse? ;( o aquell encara més trist educativament parlant, el temari és el que és, com si algú obligués a part del professorat a avorrir fins i tot a les pedres. Es pot aprendre sense passió? Sense diversió? Sense bon ambient?

El llibre que recordem, serveix per pensar molts aspectes, i en algun cas el podem trobar desfasat, però a tall d’exemple, dos petits paràgrafs que segurament ens poden ajudar a entendre alguns dels actuals problemes del nostre sistema educatiu, alhora que veiem com n’és d’interessant la seva lectura...

 Cuando los niños no obtienen alegría de la escuela, cuando se aburren, continúan, sin embargo, trabajando poco o mucho, al estar sostenidos por la disciplina familiar, por las buenas costumbres adquiridas al principio de su escolaridad, -y por las perspectivas de bellas carreras que sus familias les dejan entrever.

Pero los niños de clases explotadas que no disponen de estos incentivos, “abandonan” rápidamente lo que no les interesa –y entonces el instituto no tiene más que constatar que no están en su lugar.

A més, parla de viure alegria cultural als centres educatius, fascinant concepte, oi?

Josep Maria López Madrid