Nietzsche per a la reflexió

Quien es radicalmente maestro no toma ninguna cosa en serio más que en relación a sus discípulos, -ni siquiera a sí mismo.

TRIAR ESCOLA DINS UN MÓN DE FAKES

Fa uns dies s’ha engegat la cursa de “vamos a contar mentiras” o “medias verdades” de cara a preparar les portes obertes que en teoria haurien d’ajudar les famílies a escollir l’escola pels seus fills i filles. És cert que també n’hi ha que tan sols intenten mostrar el què fan i els seu projecte educatiu, però no crec que sigui la principal tendència.

Com què és un tema abordat en altres entrades i a L’escola al descobert, avui només em centraré en una qüestió que fa dies em ronda pel cap: és legítim que un servei públic integrat per treballadors/es públics menteixi o falsegi la realitat?

Ensenyen metodologies que no empren ni pensen utilitzar però que fan bonic, s’ensenya tecnologia que gairebé no s’utilitza o que s’utilitza de manera dubtosament educativa, projectes que no existeixen, decoració artificiosa, paraules a mode d’argot professional sense sentit al darrere (a vegades perquè no saben ni el que diuen)...

Com és ha habitual, apareixen articles a premsa per tractar el tema de la tria. El diari ARA ha fet un article amb recomanacions però no l’acabo de compartir del tot:

-Sí que hi ha escoles bones, mig i dolentes. Una altra cosa és que això sigui fàcil de copsar.

De l’article en selecciono dos comentaris:

David Altimir, que també és membre de l’executiva de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, recomana a les famílies que tenen fills que començaran P3 “que no es deixin entabanar amb projectes que centrin la vàlua en la tecnologia, els idiomes i enganyifes com l’ensenyament personalitzat”. Per tant, el millor consell és que “entrin a l’escola, mirin els espais, si hi ha força material, i preguntin per si les famílies poden entrar-hi i dialogar regularment amb l’equip de mestres”.

Josep Castillo, remarca que els pares han d’agafar perspectiva respecte al moment en què ells van ser escolaritzats a primària: “Referenciar el que demanem a l’escola a allò que nosaltres vam viure és oferir als nostres fills unes eines que potser estan obsoletes”. Malgrat això, Castillo és conscient que és freqüent que els pares tinguin al cap.

Josep Maria López Madrid