Com a habitual lector de notícies i titulars de premsa, aquest dies
d’actualitat constant i convulsa “m’ha cridat l’atenció” el seguit de notícies
sobre educació que han aparegut al diari El
mundo, no és l’únic evidentment, però trobo que aquests han mantingut una
periodicitat força constant tractant aquest tema. Bé, més que notícies sobre
educació, eren noticies, gairebé diàries, parlant de l’adoctrinament envers la
independència que es produeix a les escoles catalanes. A vegades, tot que mai
no coneixem la realitat totalment ni els que vivim a Catalunya, “sobta” certa
contundència en determinats arguments que venen de gent que ni hi viu ni hi
treballa.
Es
permeten unes alegries argumentals, com les de l’escriptor basc Aramburu, que
acaba de declarar que a Catalunya s’estan fabricant éssers humans fallits, que "se'ls
està instruint en el menyspreu a l'altre, en l'odi a Espanya”, deixant de banda l’altíssim % de població catalana que tenim família i
orígens en altres indrets de l’Estat, com a mestre i teòric de l’educació amb
15 anys d’experiència en els dos aspectes mai no és una circumstància que jo
hagi vist, amb això no nego que pugui existir-hi com també n’hi ha a Catalunya
que han mostrat a l’hora d’ensenyar un biaix clarament nacionalista espanyol. Sense
buscar males intencions a ningú, a les aules es parla molt i no sempre és fàcil
ni tothom té clar que la nostra postura ha de ser el més objectiva possible
(neutralitat activa) només entrant al drap clarament davant circumstàncies que
vagin contra els drets més fonamentals de les persones. En canvi hi ha gent que
des de fora mostra una clarividència... i no entro en les crítiques al
denominat nacionalisme català des del nacionalisme espanyol; és una trampa que
fa temps s’usa però s’escapa un xic al nostre debat educatiu.
El
darrer que he fullejat del Mundo , fa un recull de les accions que el govern d’Espanya ha presentat queixa
al Departament d'Ensenyament i sobre les quals li demana responsabilitats sota
el suggerent títol de
Urnas en los
recreos y otros nueve casos de utilitzación de menores (escrits des de
Madrid, un des de Lérida i el darrer des de Castelldefels, per la mateixa
periodista). Un dels exemples citats m’ha fet esbossar un somriure
“...la escuela Plà d'Avella, donde los
alumnos de 5º de Primaria tuvieron que «recabar información sobre lo que pasó
el 20 de septiembre en Barcelona» y elaborar «un mapa conceptual para
comprenderlo mejor»”. Diuen que
això, i altres exemples més o menys discutibles, vulneren la llei del menor i
la d’educació. Citant fonts de l’informe governamental conclouen
«Los profesores y directores de centro han
sido partícipes, a sabiendas, de un acto paralizado por auto judicial, sin
cumplir los principios de imparcialidad, objetividad y neutralidad». Tan de
bo, que aquesta fos la metodologia que s’emprés habitualment a les aules:
recavar informació per comprendre.
Es
parla de la manipulació i adoctrinament a les escoles catalanes (l’escriptor
Aramburu fins i tot afirma que se’ls lliga l’estelada al coll als nens) i
culpen un altre cop també a la immersió lingüística. Potser no està de més
recordar, immersió a banda, que totes les lleis educatives pretenen educar la
seva ciutadania en funció dels interessos/ideologia de les classes dominants
que són les que elaboren les lleis i els currículums, i dependrà de la seva
ideologia que les lleis educatives siguin més avançades o no, siguin més
patriòtiques o una mica menys, més o menys europeistes...
No deixa de ser gracioses aquestes acusacions per segons qui, quan vivim en
un Estat on les lleis educatives tradicionalment han estat emprades amb una
alta intencionalitat política per part del PP, tan és així que les seves lleis
no han comptat amb cap més suport de la resta de partits d’Espanya i d’aquí que
la resta de la cambra no recolzés la darrera llei educativa del govern espanyol,
LOMCE, per retrògrada/ineficaç i tendència adoctrinadora. A l’Estat espanyol no
hi ha un pacte sobre l’Educació, sinó un guirigall de lleis que es van
superposant en funció de qui mana. De totes maneres, com deien i pels arguments
abans esmentats, les del PP susciten molt poc consens, la LOCE que no es va
arribar ni aplicar, i la LOMCE va ser fortament contestada des del seu principi
i sembla condemnada o a la seva desaparició o a una progressiva reestructuració
per la necessitat d’acords polítics.
Desconec si a nivell d’Estat s’ha arribat ni a intentar, però és clar que
els aspectes importants pel progrés i benestar d’un lloc haurien de ser
consensuats, al màxim possible per aspectes acadèmics, i no armes polítiques
(com durant força temps ho han estat les pensions amb el pacte de Toledo). A
Catalunya es va intentar amb el ja oblidat Pacte Nacional per l’Educació, però
si està oblidat està...
Tornant
al tema de la immersió, el diari la presenta amb un suggerent títol Niños de la inmersión, fàbrica de patriotes amb els seus pros i contres en forma de casos particulars, sembla fora de
cap dubte que és un model d’èxit que no s’hauria de mesclar amb altres
aspectes. El model ha garantit que la pràctica totalitat de la població
escolaritzada participi del mateix model evitant així segregacions que tenen un
caire més perillós a nivell social, i que la població que n’ha estat
escolaritzada, en general, domini els dos idiomes. Un altre debat seria si en
algun indret el projecte lingüístic estaria bé que inclogués alguna hora més de
castellà per millorar el domini però també sabem que en altres llocs el que no
es domina és el català. Aquest debat, per mi obert de manera artificiosa i desenfocada
pel conseller Maragall, s’ha vist en els darrers anys impulsat per entitats que
han promogut més hores de castellà aconseguint el suport d’algunes famílies.
El
diari també informa el cas del calvari d’una família que va demanar més hores
de castellà a la seva escola sense pretendre justificar determinades accions, considero que altres són
plenament comprensibles. Però bé, cadascú...
En el
darrer que faig una ullada una mare argentina de les que han aconseguit que una escola de
Castelldefels augmenti les hores de castellà argumenta:
Yo no entiendo nada de política. Lo único que puedo decirte es que mi
hijo se sabía los días de la semana en inglés y en catalán, pero no en espanyol.
A mi em sembla innecessari però legítim que puguin voler més hores de castellà
però si aquest és l’argument...
Per concloure perquè és un tema complex i llarg, recuperant la idea de la
immersió en tant que model lingüístic que assegura l’aprenentatge de dues
llengües és clara la seva eficàcia, un altre debat són els currículums i les
singularitats de cada docent. Però molts i moltes hem après català, l’idioma
del país que algú sembla oblidar/obviar o no respectar, gràcies a l’escola; a
més és l’única manera d’aconseguir un aprenentatge d’una llengua, la única que
aconseguiria també que el nostre sistema educatiu també aconseguís ensenyar
anglès a l’alumnat, un % d’hores d’immersió en aquesta llengua i menys
gramàtica, idea que també ens serviria pel català i pel castellà, of course.
Josep Maria López Madrid
