VIOLÈNCIA FILIOPARENTAL, UN AUGMENT PREOCUPANT.

Avui toca, més que opinar, recollir la informació més rellevant  de la notícia de El Periódico del dia 9 de setembre, redactada per Elena Parreño sota el titular :

Las agresiones de hijos a padres casi se quintuplican en siete años.

Dirira que el seu titular posa, directament, la pell de gallina, l’esgarrifança al cos, veritat?

De les 2.000 denúncies de pares i mares als seus fills i filles de l’any 2006, segons dades de la Fiscalía General del Estado s’ha passat a les, aproximadament, 9.000 de 2.013.

Per què? Com passa? Com s’arriba a aquestes situacions? Quins són els factors, utilitzant les noves terminologies, de vulnerabilitat i de protecció?

El L’agressió filiopaternal és un fet que es dona, principalment, a l’adolescència. Tot i això, abans d’arribar a qualsevol tipus d’agressió física, sembla que ja s’han donat alguns senyals de que les coses per casa no rutllen: violència psicològica, desobediència, ruptura d’objectes, descalificacions, insults i amenaces. Segons Jordi Royo, “molts progenitors són víctimes d’aquesta violència però no ho saben”.

Els experts afirmen  sembla que l’origen del que anomena Síndrome de l’Emperador es troba en l’aplicació de models  socioeducatius massa permissius. Aquests models basen la relació amb l’entorn en el premi i el dret i obvien la responsabilitat, el deure i la normativa però també l’afecte i el respecte.  Les estructures familiars carents de normes, d’horaris, de deures i, per contra, sobreprotectores, sobrejustificants i que deleguen l’educació dels seus fills en altres estaments són les més vulnerables. També destaquen factors de tipus biològic i situacions familiars concretes. És evident que no es poden simplificar situacions tan complexes com aquestes.

Per a en Jordi Royo és molt important que quan els pares detectin aquestes situacions ho expliquen i busquin ajuda.

“ Els pares i les mares no són culpables de la violència  que els seus fills exerceixen cap a ells però si són responsables si no la recondueixen.”

El Departament de Benestar Social i Família pot actuar de dos maneres diferents, mitjançant la Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAIA) i en els cas de nois i noies entre 14 i 18 anys cal la denúncia i intervenció de la Fiscalia i els jutjats de menors.

Altres recursos són associacions com AMALGAMA7 i VENTIJOL que es dediquen al tractament i teràpia familiars.

I què en fem de tot això a l’escola? Tenim alguna responsabilitat o possibilitat d’incidència en la minimització d’aquestes terribles situacions? Personalment no tinc cap dubte, això si, tornaríem als debats i elucubracions inicials respecte a les estructures de valors, afecte, participació i gestió que oferim als i les nostres alumnes, i als i les nostres famílies, en l’actual model d’educació pública. Potser per a un proper article sota la pregunta:

El model d’escola influeix en el model familiar? El model de família influeix en el model d’escola?