En aquest dies recents que hem
passat les proves de Competències Bàsiques (CCBB) a sisè de primària i
diagnòstiques a tercer, on molts equips directius sembla que es juguin la seva
relació amb la inspecció, és a dir la seva continuïtat, les proves externes
tornen a suscitar polèmiques.
Ara, no deixa de fer “gràcia” que
en algunes escoles els resultats s’atribueixin en mèrit o demèrit només al
professorat, especialment tutoria, que té aquell curs. Com si les direccions
visquessin amb unes caixes negres que només destapen les proves de CCBB, com si
les direccions no tinguessin res a veure en el funcionament de les classes. Com
si la resta de professorat no hi hagués participat en el seu bon o no tan bon
resultat... o com si la inspecció no tingués res a veure en el funcionament
dels centres educatius... però bé, derivacions a banda, una tendència dels
darrers temps és boicotejar o demanar el boicot a les proves d’avaluació
externes. Aquest cop, ens hem fixat en Anglaterra, a veure que s’hi comenta, i
es comenta que també es promou el boicot...
Com acostuma a passar, part de la
protesta es vehicula a partir de les famílies perquè no portin els seus
fills/es a escola el dia prescrit per les proves externes. Diuen que és difícil de quantificar les xifres a les
crides al boicot
de les proves de que es fan als 7 i als 11 anys: en alguns indrets
imperceptibles, en altres hi ha hagut un bon nombre d’absències. Algun dels
dinamitzadors de la protesta han criticat les paraules del secretari d’educació
del Ministeri que deien que aquestes famílies danyaven l’educació dels seus
fills, dient que al contrari, els estaven ensenyant una bona lliçó de política.
Es critica la pressió sota la que
són posats el nens i nenes per unes proves externes de dubtosa utilitat, es
defensa que s’hauria de mantenir la confiança en l’avaluació diària que fan els
seus mestres a les escoles (caldria aquí tenir en compte que les proves generen
tendència entrenatòria, a més, a
vegades valoren aspectes diferents del que es valoren en el dia a dia de les
aules).
Hi ha famílies
que es queixen de l’estrès i plors que les proves generen en alguns nanos. Un
inspector en cap es queixa que les famílies haurien de considerar la mediocre
posició d’Anglaterra en els rànquings internacionals (no sabia que les proves
promovien canvis per elles mateixes). El ministre d’educació afirmà que no hi
hauria d’haver pressió sobre l’alumnat, ja que les proves no tenen
conseqüències pels infants, que només és un rendiment de comptes de les escoles
(és clar la pressió dels mestres no tindrà cap influencia sobre l’alumnat :( )
El títol de la campanya engegada
contra les proves a les xarxes socials ha estat encapçalat per l’interessant
títol de Let
our kids be kids on critiquen que els infants aprenguin de memòria per
passar unes proves, que els fem fer coses massa dures massa aviat, que la
pressió que té el professorat perquè l’alumnat respongui bé les proves estan
foragitant la diversió, la creativitat; que els tests ensenyen els nanos que l’estrès,
la competència i l’extralimitació són normals amb les conseqüències que això
pot tenir per la seva futura salut mental, quan a més aquesta focalització va
en detriment d’altres aspectes importants pel seu desenvolupament integral com
les arts, la música o l’educació física; i que l’avaluació continua és el
millor camí per controlar els progressos no les proves externes puntuals.
Tot plegat m’ha fet recordar
aquell fenomenal vídeo de bailas
o estudias una carrera que tenga futuro .
Per la seva banda Rosen
critica, entre d’altres aspectes, que els tests tenen una visió mecanicista de
l’aprenentatge, com si avaluessin productes industrials.
Em pregunto si són tan dolentes
les proves de CCBB i les diagnòstiques, ara a tercer (han passat ja per un o
dos cursos més), o simplement depèn de l’ús que se’n faci...
On pot estar el mal de les
proves?
Pèrdua de temps per preparar-les
i assajar-les condicionant en excés la feina a les aules, per passar-les, per
corregir les de tercer, perill de fer rànquings injustos entre escoles de
realitats socioculturals molt diferents (hi ha escoles que malgrat no haver-hi
rànquings oficials ja promocionen els seus bons resultats en les famílies), estrès
davant unes proves que part del professorat transmet als seus estudiants com
importants, ja que a més poden sentir que els avaluen, als i les mestres, per
unes proves de dos dies a l’any...
El que no tinc clar és si aquí la
variable estrès és gaire rellevant, perquè em sembla que és més estressant la
quantitat ingent d’exàmens als quals sotmetem mensualment als nostre estudiants
des de cicle mitja o a vegades abans. Estem perdent massa de vista una
avaluació contínua, formativa, per mesures puntuals en forma d’exàmens.
On por estar el bé?
Una certa contrastació externa
sobre alguns aspectes importants de la vida escolar, que si són ben emprats, no
tenen res especialment de dolent, però en avaluació s’han d’avaluar tots els
components, començant per la Direcció General de torn, les seves ramificacions
i Inspecció, equips directius i acabant en estudiants i professorat, no és just
(així no m’estranya que hi hagi mestres que es plantegin fer trampes, gairebé
les hi condueixen), ni raonable si parlem d’avaluar de manera seriosa, que sempre
acabi tot en el alumnat i professorat que treballa directament a les aules.
Son generalmente quienes
ostentan el poder los que encargan las evaluaciones, aunque sea en nombre del
bien común (Popkewitz)
Josep Maria López Madrid
No hay comentarios:
Publicar un comentario