LA VIOLÈNCIA AL SISTEMA EDUCATIU

Llegeixo “La indignitat” un escrit ben recomanable del Claustre de l’Institut Barri Besòs, arrel de la mort del professor Abel Martínez, on es cita al filòsof Jan Patočka: «Siguem sincers: en el passat, el conformisme mai ha conduït a una millora en una situació, sinó només a un agreujament. Allò que és necessari, és conduir-se sempre amb dignitat, no deixar-se espantar ni intimidar. Allò que cal és dir la veritat.»

Entre d’altres aspectes, critiquen un fenomen del qual pateix el món educatiu quan s’aborden les seves dificultats i problemes, la “reducció de complexitat”, es busquen/donen explicacions massa simples per a realitats complexes. Alhora, es critica com han abordat la situació els mitjans: buscant la morbositat sense plantejar-se gaire rigor informatiu (ja fa anys un centre de l’Hospitalet va patir un segrest d’un ex-alumne i la direcció va denunciar que els havien amenaçat perquè sortissin a programes dels anomenats tele escombraria), res de nou i condicionat al que consumeix la gent a la televisió, ja que, molts d’aquests programes aconsegueixen unes grans audiències, començant per nens i nenes de Primària.

Cada cert temps apareix algun cas de la violència de les famílies sobre el professorat, agressions i amenaces, més aquestes últimes. Un recent exemple.

 No sempre és violència tan explícita, a vegades trobem situacions violentes quan les famílies malparlen i conxorxen contra mestres –fenomen facilitat pels mòbils i internet–, o una cosa que sempre m’ha fet “gràcia”, quan directament ningunegen la mestra de torn perquè van a parlar amb direcció a queixar-se o criticar la mestra; per no dir, de les amenaces de denúncies, que fins i tot arriba a esgrimir l’alumnat. En definitiva, tot un seguit d’exemples que mostren, en part, la no prou bona relació família-escola, la necessitat de millora dels processos de comunicació amb les famílies, la manca de respecte que es té per la feina del professorat, etc. Evidentment tot té una estreta relació amb els valors dominants en la cultura del pelotazo, del que calgui per tenir diners, del jo no sóc tonto, i són problemàtiques que també pateixen d’una o altre manera, altres professionals que tracten molt cara a cara amb la població en la seva feina.

És per això, que també m’ha semblat més que correcte que al citat article parlessin de l’assassinat com a punta de l’iceberg, com a mostra de la violència que es viu a les aules: faltes de respecte continuades per part d’un grup classe que el professorat entoma com pot. Circumstància que ja es viu a moltes escoles de Primària, que a Secundària acaben de manifestar-se amb esplendor adolescent. Fet que ens avisa, que no ho estem fent prou bé ni a les escoles ni com a societat en conjunt.

També m’ha agradat que facin propostes de millora i reconeixen que tothom té responsabilitats. Aquest darrer aspecte em recorda la cita del filòsof a l’inici, sobre el paper del professorat.

El concepte violència que es viu als centres educatius és tan polièdric i multidimensional que tan sols m’atreveixo a recordar algun altre exemple. Hem parlat de la violència que pateix part del professorat, però alhora segurament podríem parlar de violència que exerceix el sistema escolar sobre determinats alumnes amb dificultats o en el seu conjunt.

També en ocasions, n’hi ha falta de respecte a l’alumnat que es tractat com éssers de segona o tercera categoria (és sabut que la violència física del passat ha estat substituïda per una violència de caire més psicològic).  Trobem en ocasions, el que definí Bourdieu com violència simbòlica.

La violencia simbólica se instituye a través de la adhesión que el dominado se siente obligado a conceder al dominador (por consiguiente, a la dominación) cuando no dispone, para imaginar­la o para imaginarse a sí mismo o, mejor dicho, para imaginar la relación que tiene con él, de otro instrumento de conocimiento que aquel que compare con el dominador y que, al no ser más que la forma asimilada de la relación de dominación, hacen que esa relación parezca natural; ; o, en otras palabras, cuando los es­quemas que pone en práctica para percibirse y apreciarse, o para percibir y apreciar a los dominadores (alto/bajo, masculino/feme­nino, blanco/negro, etc.), son el producto de la asimilación de las clasificaciones, de ese modo naturalizadas, de las que su ser social es el producto.

De totes maneres, freqüentment els que intentem tractar sempre de manera respectuosa a l’alumnat, i evidentment exigim el mateix pels altres i per nosaltres; trobem que també hem d’exercir una violència sancionadora en forma de càstigs i demés.

Ho estem fent bé? No ens queda més remei en un entorn de “violència”? Cal que l’alumnat sigui més protagonista també del comportament que es viu a les aules? ...?

Josep Maria López Madrid