TANCAT PER DECEPCIÓ (i una mica d'esgotament ;))

De moment fins aquí arribem... després de l'estiu...

Nietzsche per a la reflexió

Quien es radicalmente maestro no toma ninguna cosa en serio más que en relación a sus discípulos, -ni siquiera a sí mismo.

TRIAR ESCOLA DINS UN MÓN DE FAKES

Fa uns dies s’ha engegat la cursa de “vamos a contar mentiras” o “medias verdades” de cara a preparar les portes obertes que en teoria haurien d’ajudar les famílies a escollir l’escola pels seus fills i filles. És cert que també n’hi ha que tan sols intenten mostrar el què fan i els seu projecte educatiu, però no crec que sigui la principal tendència.

Com què és un tema abordat en altres entrades i a L’escola al descobert, avui només em centraré en una qüestió que fa dies em ronda pel cap: és legítim que un servei públic integrat per treballadors/es públics menteixi o falsegi la realitat?

Ensenyen metodologies que no empren ni pensen utilitzar però que fan bonic, s’ensenya tecnologia que gairebé no s’utilitza o que s’utilitza de manera dubtosament educativa, projectes que no existeixen, decoració artificiosa, paraules a mode d’argot professional sense sentit al darrere (a vegades perquè no saben ni el que diuen)...

Com és ha habitual, apareixen articles a premsa per tractar el tema de la tria. El diari ARA ha fet un article amb recomanacions però no l’acabo de compartir del tot:

-Sí que hi ha escoles bones, mig i dolentes. Una altra cosa és que això sigui fàcil de copsar.

De l’article en selecciono dos comentaris:

David Altimir, que també és membre de l’executiva de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, recomana a les famílies que tenen fills que començaran P3 “que no es deixin entabanar amb projectes que centrin la vàlua en la tecnologia, els idiomes i enganyifes com l’ensenyament personalitzat”. Per tant, el millor consell és que “entrin a l’escola, mirin els espais, si hi ha força material, i preguntin per si les famílies poden entrar-hi i dialogar regularment amb l’equip de mestres”.

Josep Castillo, remarca que els pares han d’agafar perspectiva respecte al moment en què ells van ser escolaritzats a primària: “Referenciar el que demanem a l’escola a allò que nosaltres vam viure és oferir als nostres fills unes eines que potser estan obsoletes”. Malgrat això, Castillo és conscient que és freqüent que els pares tinguin al cap.

Josep Maria López Madrid

FORGES

EL CARNAVAL ESCOLAR

La veritat és que sota aquest títol es podrien encabir moltes perspectives d’entrada. Avui però, ens cenyirem a la que va estrictament relacionada amb el títol, tot i que en molts casos seria interessant ampliar la reflexió davant el sentit educatiu de totes les festes que es duen a terme a l’escola, qui les organitza, qui pringa i amb quin sentit es fan.

Tornant al carnaval, si bé en alguns indrets és una festa ben preparada en la qual participa activament tota la comunitat educativa i amb un sentit educatiu intens (per la qual cosa es necessita fer-ho amb temps i de manera compartida), realitat què es fa extensiva a la participació del carnaval del poble o ciutat; en massa centres la realitat no és ben bé així.

A massa escoles ha esdevingut una festa força buida de sentit que malgrat tot fa gràcia a molts nens i nenes (i part del professorat) pel que suposa de transgressió, de sortir de l’habitual.

Anant al bàndol de famílies, no és estrany topar-nos amb famílies que faciliten que els seus fills o filles no vagin a la rua o desfilada que es faci a l’escola perquè no volen, els fa vergonya... evidentment flac favor educatiu fan a les seves criatures i cal sempre des del professorat treballar-ho amb les famílies perquè quan trobem una circumstància que els suposa un stress es pugui anar treballant educativament la situació i tot l’alumnat participi i no transmetem aquests valors tan nocius com el skakeo davant la dificultat.

A mi em fa gràcia la dinàmica de moltes escoles on deixen clara les classes socials en el món educatiu: mestres manen i famílies obeeixen i “treballen gratuïtament” per l’escola. Sense comptar amb elles, moltes vegades simplement han d’obeir les instruccions que es donen des de l’escola.

Hi ha força famílies que ho veuen bé, normal, no sé si s’han parat a pensar si això és realment col·laboració família-escola, jo empraria un altre verb. Però bé, també és cert que hi ha moltes famílies que viuen el tema com una càrrega i que algunes que han col·laborat creant quelcom pel centre aprofitant la seva destresa professional, se senten una mica timats en no rebre cap reconeixement ni gratificació per part del centre, i ja diuen, nunca mais o la propera vegada els cobro... no saben què els diners estan per plastificar i fer fotocòpies ;) innocents ;)

Un altre aspecte interessant, què avui ja no ens hi cap d’energies, és qui fa la decoració dels passadissos de les escoles relacionades amb el carnaval, qui la defineix i amb quin sentit.

Ball de carnaval o rua? O no res? Disjuntives que es presenten any rere any a diferents escoles, tot i que en general més o menys ho tinguin establert. Els de la tercera opció no acaben de triomfar tot i que alguna escola ja no en fa. Hi ha docents que no els agrada pel que suposa d’exposició pública de la seva persona, altres que els encanta i s’ho prenen com una festa, altres que esdevenen els protagonistes de la rua o ball de la seva classe (fenomen que també es mereix una entrada a banda en ser digne d’estudi), altres que no els agrada perquè el contacte directe –no mediat per una tanca metàl·lica– amb les famílies els provoca al·lèrgia...

També hi ha qui diu que es llencen massa coses per una estoneta, si només es fa un petit ball a l’escola, per dos o tres minuts...

El carnaval dona per molt, molt a pensar...

Josep Maria López Madrid

EDUCAR CONTRA LA PROPAGANDA FAKE

Fent una ullada al Dallaws News he trobat una contribució que m’ha semblat interessant perquè Mandy Stewart reflexiona a partir de la seva experiència com a mare com es pot lluitar contra les fake news, contra les mentides que cada cop més inunden el nostre panorama mediàtic.

M’ha semblat interessant perquè va a l’essència de l’educació tantes vegades oblidada als nostres centres educatius, aprendre per la vivència no perquè t’ho expliquin. La reflexió està situada en el context d’EEUU però ens és plenament vàlida.

Explica com el seu fill va detectar les mentides que deia un polític que volia ser presidents sobre els mexicans, perquè sabia què mentia? Perquè en aquella època tenia un mestre d’origen mexicà i companys/es de classe que també ho eren. Ell ho coneixia de primera mà, convivia amb ells/es i ja veia que el que explicava aquell polític era mentida.

M’ha agradat aquesta reflexió perquè, tot i que sempre ho ha estat, darrerament cada cop veiem menys periodisme ben entès i més propaganda poc preocupada de dir un mínim de veritat. I els mitjans, com a poderosos forjadors de la nostra cosmovisió del món, eduquem molt al nostre alumnat i les seves famílies.

Per això, la redactora ens diu que ha arribat a la conclusió que el millor que pot fer per educar al seu fill contra les notícies falses és proporcionant-li experiències vitals amb gent variada, que conegui altres persones i cultures per conèixer la realitat de primera en primera persona i després no l’ensarronin amb històries.

Curiosament, al contrari que algunes famílies, només volen aïllar els seus fills o filles socioeconimicaculturalment, els estan condemnat a creure’s les fake news? ;)

Josep Maria López Madrid

TENIM UNA ESCOLA SALUDABLE?

Conceptualment el terme saludable ens remet a la salut pròpiament dita, però en aquesta entrada al·ludim a la salut psíquica, l’ambient escolar que facilita un benestar psicològic o pel seu contrari, l’enterboleix, l’oprimeix amb l’excusa de no se sap ben bé quin objectius instructius.

A l’escola els infants tenen dret a estar bé? A estar feliços? A ser respectats? ...?

Per pensar-hi, agafarem la interessant descripció que en fa la MªCarmen Díez al seu llibre "Mi escuela sabe a naranja"sobre l’escola malalta:

En la escuela enferma hay bajas laborales de los maestros y dolores de barriga de los niños. Hay tensión. Hay quietudes explosivas. Hay aprendizajes que se olvidan. Hay lejanía, competencia, soledad. No hay juegos, ni charlas, ni cuentos, pero sí lenguaje, matemáticas y conocimiento del medio. Y sobre todo, abunda la sensación de poca confianza en uno mismo, el miedo a equivocarse, el aburrimiento, las ganas de salir corriendo.

(...) Y una escuela enferma como un lugar donde hay miedo, inseguridad, despersonalización, rigidez, individualismo, repetición, malestar, sufrimiento.

Evidentment, en contraposició ens defineix el que per ella és una escola saludable:

Yo concibo una escuela saludable como un lugar donde se puede estar tranquilo, mostrarse como unos es, dejarse afectar por los afectos, hablar, escuchar, aprender, inventar, encontrarse con los demás, disfrutar. En la escuela sana se puede vivir y se desea vivir. Apenas hay ausencias. Todos tienen su lugar. Se trabaja, se juega, se inventa, se riñe. Se oyen palabras, gritos, risas. Hay movimiento, hay discusiones, hay cariños y manías. Actividad y calma. Ratos de libre elección y ratos de “hacer caso”. Ley y placer. Calidez, encuentros…

Quina escola feu vosaltres?

Josep Maria López Madrid

Tres característiques d’un bon lideratge escolar

Un article  ens venia a recordar que un lideratge benentès dins qualsevol tipus d’organització és cabdal perquè aquesta tingui un bon funcionament i les persones que la integren aportin el màxim del que podem en el moment concret de la seva vida.

Sovint no és fàcil trobar bons lideratges en qualsevol àmbit, crec que per la dimensió integral de la persona que suposa i pels diferents tipus d’intel·ligència que cal posar en marxa. A més, de la corrupció moral que a vegades comporta tenir el poder i exercir-lo de manera arbitrària i/o autoritària. Aquestes maneres, en feines d’àmbit més intel·lectual ,creatiu... són més aviat poc eficaces per l’organització, com a mínim a mig i llarg termini atès que provoca que les persones es limitin a complir l’expedient perdent el desig d’anar més enllà en la seva feina. A banda, que massa vegades s’acostuma a afavorir la gent més “col·laborativa” amb la direcció, que no sempre és la que la fa avançar i anar més enllà.

L’autoconfiança és vital, per tenir èxit qui lidera ha de creure en ells mateixos. Han de tenir la confiança que podran afrontar qualsevol situació que se’ls presenti. Però tan important és conèixer les fortaleses com les seves limitacions, els seus punts dèbils. Així doncs l’autoconfiança és molt important, però no s’ha de caure o entendre com arrogància.

La seguretat en si mateixos dona confiança i seguretat a la resta de persones de l’organització. Per tant, serà més factible que s’assoleixen els objectius que es proposen. Aquesta faceta és pot manifestar de diferents maneres, però mantenir un discurs coherent, defugir d’improvisar en la presa de decisions, mostrar un coneixement fonamentat sobre les decisions i els discursos hi contribueix enormement.

Donar suport a l’equip és molt rentable. Quan s’ajuda la gent en la seva feina els resultats són millors i mostren una més gran fidelitat. És bo per tota la organització. Quan només es dona suport a la gent més propera, a la gent que dina amb l’equip directiu, als què fan el cafè plegats, la que sempre està disposada a oferir-se voluntària quan li demana la direcció i a canvi es pren les seves permutes... es segrega el professorat en dos classes socials, i no sé si estareu d’acord amb mi, que sovint no és la gent més professional ni amb més capacitat la què ocupa el lloc preferent en l’estima de la direcció que és amiga de les segregacions.

El lideratge no té res a veure amb l’ús de la força i l’autoritat del càrrec per imposar les idees sobre els altres, és la capacitat de dur al seu millor desenvolupament l’escola, per la qual cosa es necessita cuidar i ajudar a coordinar totes les persones que integren el centre, des de monitoratge del menjador, professorat, conserge, administració i famílies.

David Sánchez Sánchez

Horsey cartoons