TANCAT PER DECEPCIÓ (i una mica d'esgotament ;))

De moment fins aquí arribem... després de l'estiu...

Nietzsche per a la reflexió

Quien es radicalmente maestro no toma ninguna cosa en serio más que en relación a sus discípulos, -ni siquiera a sí mismo.

TRIAR ESCOLA DINS UN MÓN DE FAKES

Fa uns dies s’ha engegat la cursa de “vamos a contar mentiras” o “medias verdades” de cara a preparar les portes obertes que en teoria haurien d’ajudar les famílies a escollir l’escola pels seus fills i filles. És cert que també n’hi ha que tan sols intenten mostrar el què fan i els seu projecte educatiu, però no crec que sigui la principal tendència.

Com què és un tema abordat en altres entrades i a L’escola al descobert, avui només em centraré en una qüestió que fa dies em ronda pel cap: és legítim que un servei públic integrat per treballadors/es públics menteixi o falsegi la realitat?

Ensenyen metodologies que no empren ni pensen utilitzar però que fan bonic, s’ensenya tecnologia que gairebé no s’utilitza o que s’utilitza de manera dubtosament educativa, projectes que no existeixen, decoració artificiosa, paraules a mode d’argot professional sense sentit al darrere (a vegades perquè no saben ni el que diuen)...

Com és ha habitual, apareixen articles a premsa per tractar el tema de la tria. El diari ARA ha fet un article amb recomanacions però no l’acabo de compartir del tot:

-Sí que hi ha escoles bones, mig i dolentes. Una altra cosa és que això sigui fàcil de copsar.

De l’article en selecciono dos comentaris:

David Altimir, que també és membre de l’executiva de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, recomana a les famílies que tenen fills que començaran P3 “que no es deixin entabanar amb projectes que centrin la vàlua en la tecnologia, els idiomes i enganyifes com l’ensenyament personalitzat”. Per tant, el millor consell és que “entrin a l’escola, mirin els espais, si hi ha força material, i preguntin per si les famílies poden entrar-hi i dialogar regularment amb l’equip de mestres”.

Josep Castillo, remarca que els pares han d’agafar perspectiva respecte al moment en què ells van ser escolaritzats a primària: “Referenciar el que demanem a l’escola a allò que nosaltres vam viure és oferir als nostres fills unes eines que potser estan obsoletes”. Malgrat això, Castillo és conscient que és freqüent que els pares tinguin al cap.

Josep Maria López Madrid

FORGES

EL CARNAVAL ESCOLAR

La veritat és que sota aquest títol es podrien encabir moltes perspectives d’entrada. Avui però, ens cenyirem a la que va estrictament relacionada amb el títol, tot i que en molts casos seria interessant ampliar la reflexió davant el sentit educatiu de totes les festes que es duen a terme a l’escola, qui les organitza, qui pringa i amb quin sentit es fan.

Tornant al carnaval, si bé en alguns indrets és una festa ben preparada en la qual participa activament tota la comunitat educativa i amb un sentit educatiu intens (per la qual cosa es necessita fer-ho amb temps i de manera compartida), realitat què es fa extensiva a la participació del carnaval del poble o ciutat; en massa centres la realitat no és ben bé així.

A massa escoles ha esdevingut una festa força buida de sentit que malgrat tot fa gràcia a molts nens i nenes (i part del professorat) pel que suposa de transgressió, de sortir de l’habitual.

Anant al bàndol de famílies, no és estrany topar-nos amb famílies que faciliten que els seus fills o filles no vagin a la rua o desfilada que es faci a l’escola perquè no volen, els fa vergonya... evidentment flac favor educatiu fan a les seves criatures i cal sempre des del professorat treballar-ho amb les famílies perquè quan trobem una circumstància que els suposa un stress es pugui anar treballant educativament la situació i tot l’alumnat participi i no transmetem aquests valors tan nocius com el skakeo davant la dificultat.

A mi em fa gràcia la dinàmica de moltes escoles on deixen clara les classes socials en el món educatiu: mestres manen i famílies obeeixen i “treballen gratuïtament” per l’escola. Sense comptar amb elles, moltes vegades simplement han d’obeir les instruccions que es donen des de l’escola.

Hi ha força famílies que ho veuen bé, normal, no sé si s’han parat a pensar si això és realment col·laboració família-escola, jo empraria un altre verb. Però bé, també és cert que hi ha moltes famílies que viuen el tema com una càrrega i que algunes que han col·laborat creant quelcom pel centre aprofitant la seva destresa professional, se senten una mica timats en no rebre cap reconeixement ni gratificació per part del centre, i ja diuen, nunca mais o la propera vegada els cobro... no saben què els diners estan per plastificar i fer fotocòpies ;) innocents ;)

Un altre aspecte interessant, què avui ja no ens hi cap d’energies, és qui fa la decoració dels passadissos de les escoles relacionades amb el carnaval, qui la defineix i amb quin sentit.

Ball de carnaval o rua? O no res? Disjuntives que es presenten any rere any a diferents escoles, tot i que en general més o menys ho tinguin establert. Els de la tercera opció no acaben de triomfar tot i que alguna escola ja no en fa. Hi ha docents que no els agrada pel que suposa d’exposició pública de la seva persona, altres que els encanta i s’ho prenen com una festa, altres que esdevenen els protagonistes de la rua o ball de la seva classe (fenomen que també es mereix una entrada a banda en ser digne d’estudi), altres que no els agrada perquè el contacte directe –no mediat per una tanca metàl·lica– amb les famílies els provoca al·lèrgia...

També hi ha qui diu que es llencen massa coses per una estoneta, si només es fa un petit ball a l’escola, per dos o tres minuts...

El carnaval dona per molt, molt a pensar...

Josep Maria López Madrid