Primers dies de setembre, nou curs, nou professor. Els dies passen i es comencen a trobar a faltar algunes coses, alguns contactes del professor amb els pares, sobretot amb aquells els fills dels quals tenen alguna necessitat especial. I se'ls diu que per a ell això no val, que tots són iguals i que no creu amb el projecte educatiu de l’escola. Però esperen amb paciència. S’acosta el Nadal i veuen que els nens comencen a estar incòmodes, que no se senten motivats. Un dia t’expliquen que crida, un altre dia que els ridiculitza. Es comença a parlar entre altres mares i es comença a veure que hi ha coses que no encaixen. I un dia descobreixes que et situen Montreal a Espanya i t’adones que els problemes van més enllà del tracte. I es comença a veure el trencament emocional del nens. Però un dia se’ls obre una nova esperança. El professor, el seu mirall, els demana que li diguin què és el que no els agrada d’ell. I un valent -a qui li han explicat que les coses s’enfronten de cara- aixeca el dit i parla. Parla sense saber que aquesta serà la seva sentència. I comença l’any i les coses es deterioren. Un dia et diu burro, un altre et tira l’estoig al terra, un alre et diu que no pots fer més preguntes i encara un altre més es riu de la teva dislèxia. I elles com a mares decideixen que això no pot seguir així i es queixen. I un dia ella s’enfronta amb el que s’enfronta cada dia el seu fill i plora. Plora per la falta d’empatia, d’educació i per la falta de tot. Decidiu queixar-vos. I queixar-vos com toca. I amb un grup de mares valentes redacteu una queixa i la doneu a la direcció del centre que us dóna suport i a la inspecció, que és on toca. I des d’aquest dia ja teniu clar que el drac necessita menjar-se cada dia una ovella. Que les represàlies són directes. Que uns deixen d’existir a l'última fila de la classe, que l’altre rep cops de puny a la taula, que el de més enllà no pot ni aixecar el dit. Que ni amb altres docents a classe el brau atura les seves envestides. I a casa la situació es torna insuportable. Pel qui ja no té ungles, pel qui torna a mullar el llit, pel qui plora sense motiu, pel qui es tatua les mans amb ansietat. I el que fa més mal,: que es queden soles. Que tenen un fill trencat i al costat uns pares que sense empatia, us obliden. I setmana rere setmana us reuniu amb la inspecció i ella, que també és mare, us mira als ulls i us diu que això no ho permetrà. Descobreixes que ja fa anys que hi ha mares que han passat per això, descobreixes coses...I també t'aporta coses bones, descobreixes dones valentes, que com tu lluiten i t’acompanyen, noves relacions que ens fan a totes més fortes. I et poses al seu lloc i plores, plores pels teus, pels seus i pels que vindran. I tens esperances I se t'obre el cel. Però passen els dies i t’adones que el drac sap moure’s en aquest terreny, que ja ha passat per això, que sap què cal fer. I decidiu que ja no podeu més, que ell o vosaltres i protegiu els fills sota el sostre de casa. Deixen d’anar a l’escola i seguiu parlant amb la inspectora, però alguna cosa ha passat... Ara ella s’esmuny i no escolta. I apareix l’inspector en cap i t'adones que això no té res a veure amb tu. És política, que el sistema està enverinat i no volen problemes. I s'omplen la boca amb el "bullying" però permeten que un adult assetgi uns nens. S'omplen la boca amb les lleis d’educació i els models nòrdics, però permeten que algú amb aquest perfil continuï anomenant-se docent. Diuen que és funcionari i que seguirà allà passi el que passi. I ell se sap lliure de tot. I et diuen que entre ell i els nens, es queden amb ell. I et diuen que només es mala praxis i això se’t clava a dins. I t’adones que l’escola que tu has triat, que sempre t’ha tractat bé es converteix en una infern per als teus fils i que l’equip directiu, impotent, no té eines per tornar-los el cel i que tot allò pel que han lluitat des de fa anys, per poder gaudir de la secundària, per una millor escola, no ho podran ni somiar. I se’t menja la impotència, i ell es fa gran. I es pren una decisió: això no pot quedar així. Cal explicar-ho, cal anar contra el sistema, cal fer veure que aquí no tot s’hi val. Pels nens que vindran i pels que han callat. Que no pot ser lleu qualsevol agressivitat cap a un infant, que no valen les males paraules, ni la falta de coneixements. Que no valen contextos ni situacions, que No és No. I que no pot ser que càrrecs públics es facin còmplices d’això. Que cal posar els ulls en qui educa els teus fills. I hem decidit explicar-ho. Explicar-ho perquè això no es repeteixi, explicar-ho per a qui no ha fet res se senti còmplice del monstre, explicar-ho per protegir els nens, explicar-ho per totes aquestes mares que pateixen i treuen hores de son a la tranquil·litat dels seus fills. Volem dir prou.
No hay comentarios:
Publicar un comentario