Ens trobem davant d’un sistema educatiu des actualitzat, on es dóna més importància a la memorització i la repetició dels continguts escolars que assolir i comprendre els coneixements per desenvolupar-se com a persona. És a dir, és una educació estancada en el passat, que educa encara per una societat industrial.
Actualment, és evident que ja hem superat la revolució industrial i ara, gràcies a les noves tecnologies i l’accés a Internet, estem vivint una nova etapa que, experts en educació i creativitat com en Ken Robinson, anomenen la societat de la informació. Aquest canvi de paradigma hauria de veure’s reflectit també en els sistemes educatius (canvis en les metodologies, objectius, currículum,...). Però, en comptes d’experimentar canvis i millores, s’estan produint unes conseqüències evidents, entre les més destacables, el fracàs escolar. Això esdevé, no només un abandonament dels estudis, sinó que, també es deixen de desenvolupar moltes habilitats dels alumnes com, per exemple, les arts (música, pintura o dansa), l’esport i la filosofia (pensament irracional), entre d’altres.
Altres experts com l’Alison Margaret Peacock (coautora del llibre Creating learning without límits, obra de referència en el camp de la creativitat en educació) també parlen d’una educació molt més centrada en les llengües i les matemàtiques perquè es creu que són més importants pel futur, ja que, s’utilitzen més en el món laboral. Això comporta, d’una banda, tancar les portes als nens i nenes que tenen famílies amb pocs recursos econòmics, perquè no es poden permetre pagar una activitat extraescolar. D’altra banda, provoca una falta de motivació en els nens i nenes que no dominen aquests camps. Degut a tot això, els nens i nenes no poden desenvolupar les habilitats no reconegudes pel sistema educatiu (com en el cas de les habilitats artístiques) i únicament els preparen per entrar en el rànquing de proves com són PISA (Programme for International Student Assessment o Programa Internacional per a l’avaluació d’estudiants).
Seguint amb les aportacions de l’Alison Margaret, existeix una obsessió a moltes escoles en relació a aquestes proves i això fa que els nens i nenes desconeguin la llibertat personal que haurien de desenvolupar i que no puguin, en conseqüència, desenvolupar la seva creativitat. De fet, una de les idees que exposa Ken Robinson, és que com realment s’aprèn és fent (construint per un mateix el propi coneixement) i no repetint o memoritzant aquest. Continuem ensopegant amb una educació de motlle, és a dir, que els nens i nenes no tenen autonomia per prendre les decisions, es troben sota els consells i “suggeriments” dels adults. En aquest sentit, l’escola i les famílies haurien de fomentar les altes expectatives en els nens i nenes sense deixar de tocar peus a terra, per tal de que a través de l’esforç arribin a ser allò que desitgen i respectant els àmbits en els quals se senten més còmodes. És a dir, preocupar-se perquè realment siguin feliços amb allò que els hi agrada o que volen fer i els motiva. A l’article de Charo Nogueira (¿Un gen del fracaso escolar?) es defensa l’esforç com l’eina per assolir l’èxit personal. Sí que és veritat que l’entorn socioeconòmic pot afectar de manera negativa o positiva a aquest èxit però, és realment necessari tenir unes condicions òptimes a nivell econòmic? O, tot i que siguin desfavorables, si existeix una motivació per part de l’escola i la família cap als alumnes, no es pot assolir l’èxit eductiu igualment?
Per tant, compartim les aportacions de Ken Robinson què el sistema educatiu hauria de tenir en compte les intel·ligències múltiples per cobrir totes les necessitats dels nens i nenes i no només les d’uns quants, a la vegada que, fomentar la motivació en tot moment. Cada nen i nena té unes maneres d’aprendre diferent i que li són més favorables que d’altres i això ho hem d’acceptar. També en Xavier Sala compartia la defensa del potencial de cada nen i nena, de la mateixa manera que es fa amb els esportistes d’elit (vegeu l’exemple en el seu article “El verdadero fracaso escolar”). Tampoc s’ha d’oblidar que el paper del docent ja no és transmetre coneixements, sinó que ha de ser un guia que ajudi als nens i nenes a decidir i no decidir per ells, ajudar-los a construir els seus propis coneixements, donant eines per tal que el puguin construir i a través de les seves pròpies escales de valor.
Preguntem-nos doncs, si volem un sistema educatiu anacrònic. Desitgem sortir d’un sistema que educa per a una societat industrial? Volem superar el fracàs escolar? Hem de continuar tallant “les ales” als nostres fills creant robots? O defensem la diversitat en educació? Preferim que els nens i nenes aprovin unes proves o que aprenguin? Deixarem que s’equivoquin a l’hora de decidir? I el més important, és així com volem educar els nostres fills?
Lidia Córdoba, Núria González, Ares Rosell, Sonia Ejarque, Débora Centelles i Ana Fernández
No hay comentarios:
Publicar un comentario