EDUCAR EN UNA CULTURA DEL ESPECTÁCULO de Joan Ferrés

EDUCAR EN UNA CULTURA DEL ESPECTÁCULO de Joan Ferrés

Us ofereixo uns petits fragments que ens fan la idea de com de recomanable és la seva lectura, com tots el d’en Joan Ferrés que tracten sobre televisió i educació; expert de casa nostra que vaig tenir el plaer de poder escoltar quan tenia temps per assistir, entre d’altres, a jornades com les que organitzava l’Observatori Europeu sobre la Televisió Infantil

 “La major part de la ciutadania –especialment la més jove- està més exposada a la cultura de l’espectacle que a la cultura oficial. I –el que és encara més important –li sedueix molt més. No es coneix cap poble a llarg de la historia que no hagi disposat d’algun tipus d’espectacle, però fins el moment present, els espectacles sempre havien estat circumscrits en l’espai i en el temps. Hi havia determinats espectacles, determinats dies, a determinades hores i en determinats espais físics. Avui, gràcies a la televisió, el vídeo i les noves tecnologies de la informació i comunicació, la ciutadania té accés a casa seva a qualsevol tipus d’espectacle, a qualsevol hora del dia i de la nit”.

“En la comunicació escrita els significants són abstractes, i en aquest sentit només tenen valor com a mediadors, com a passa prèvia i inevitable en el camí cap al significat. En la comunicació audiovisual, en canvi, els significants són concrets i tenen un valor intrínsec, per si mateixos. La representació pot perdre llavors el seu valor de signe per convertir-se en una realitat autònoma”.

Perquè ens arribi el missatge amb el text escrit l’hem d’entendre, però no és així amb el missatge audiovisual, que arriba al nostre cervell encara que no l’entenguem, i allà hi deixa un pòsit sobre el qual es va construint. Només així, entenc el comportament de nens i nenes petits que fan servir coses de grans en quan a llenguatge i temes de conversa, sense a vegades, no ser massa conscients del que estan dient. Però ja sabem, que avui dia, molts nens i nenes consumeixen molta televisió per adults.

“En una època en què les màquines compleixen sovint millor que les persones la funció de transmetre informacions, les persones educadores i la gent de cultura hauria de recuperar una funció primordial: la de despertar el desig, la de contagiar l’entusiasme, la de aconseguir que l’estudiant inverteixi els seus impulsos, el seu desig, en el què ha de ser objecte de coneixement. “

«Nuestros centros docentes son edificios sin alma; dan, como máximo, el saber, pero no infunden el amor al saber».

Ángel Ganivet

Escriptor i diplomàtic (1865-1898)

“Nosaltres ni ens droguem, ni ens tirem, ni comprem els àrbitres. Nosaltres només juguem a futbol”. Aquestes paraules  recordaran a Gerard Piqué, uns dels personatges mediàtics del moment, a mi em recorden a un nen de 11 anys, líder de la seva classe, quan la repetia...

Josep Maria López Madrid

DE WRAPS UP I BOOKTUBERS...UN RACÓ DE LLENGUA?

Mantenir el contacte amb l’Ainhoa i la Janett (ex alumnes) ha estat un veritable plaer i, d’alguna manera, m’han transmès una  sensació d’optimisme respecte al futur, al jovent, als valors,...vaja a que un altre món és possible perquè un altre jovent és una realitat.

El que ha priori pot semblar una frikada o un joc propi d’adolescents esdevé, analitzat amb una certa calma, una fantàstica afició, un especial vincle amb la lectura i un aprofitament del temps/espai digne de ser felicitat i públicament reconegut. Si tot el jovent de la mateixa edat tingués les mateixes aficions.... Però, què és un BOOKTUBER? En què consisteix un WRAP UP? I el què més m’interessa personalment...té aquesta tendència una aplicació dins l’escola? 

Bé, d’una manera sintètica un Booktuber esdevindria un usuari de Youtube que utilitza el portal de vídeos a la xarxa per tal de parlar de llibres, dels seus llibres, d’aspectes vinculats a les seves lectures i realitzar petites i breus vídeo- recensions dels seus textos preferits en un espai de temps (Wrap Up). A partir d’aquí les possibilitats són infinites i ja han esdevingut una comunitat molt àmplia dins les xarxes socials amb xifres de seguidors, visites,.... desorbitades.

“ [...] A més, també està la part més divertida del canal, que consisteix en gravar proves relacionades amb els llibres, és a dir, ''Challanges Literaris'' i així donar una imatge més guay de la lectura perquè la gent es decideixi a llegir.”

No cal ser gaire ràpid per adonar-se de les possibilitats que se’ns obren dins l’escola per treballar, fomentar i entusiasmar als i les nostres alumnes amb llibres, lectures, produccions escrites, jocs literaris, debats  i superar una mica la lectura en veu alta (fins el punt següent)o la redacció de les vacances...no?  Vaja no se’m fa gaire difícil imaginar-me el canal de Youtube de l’escola ple de ressenyes de llibres, entrades al blog o la pàgina web de l’escola plena de les lectures i comentaris sobre les produccions escrites dels i les alumnes,  discussions sobre les actituds o les decisions de Mr. Stilton al capítol 4 del llibre o, fins i tot, si el senyor Greg acabarà sent un popu a l’Institut. Com no, també m’agrada pensar en la lectura de textos, articles, notícies d’altres temàtiques com la Pau, la fam al món o el cyberbulling.

Els RACONS COOPERATIUS a l’àrea de català, de castellà o d’anglès ens facilitarien molt l’organització i realització d’aquest tipus d’activitat ja que pot esdevenir un fantàstic racó per a realitzar en grup, en una o més sessions de l’àrea, mentre la resta de companys i companyes realitzen altres racons. Material necessari: un telèfon o una càmera de vídeo i, això sí, una bona lectura.

David Sánchez

A l’Ainhoa i la Janett per l’ensenyança.

L’AVALUACIÓ DEL PROFESSORAT: QUI MILLOR TREBALLA MÉS COBRA?...?

Arran del controvertit anunci de la possibilitat d’una espècie de MIR educatiu pel col·lectiu docent, recentment llegíem un atractiu titular que encapçalava un article de premsa “José Antonio Marina; el buen maestro no puede cobrar lo mismo que el malo”.

Deixant de banda un fet curiós, que el llibre blanc només s’hagi encarregat a Marina (ell ha explicat que ho fa amb el seu equip i ha demanat opinions per internet a la resta), Marina explica que el llibre ha d’estar enllestit a finals de novembre perquè intervingui en el debat educatiu de la campanya electoral. Seria interessant discutir si enmig d’una campanya electoral és el millor moment, després d’una llei educativa com la LOMCE, alias llei Wert (es pot consultar en castellà, gallec, euskera, català i valència però no en andalús, extremeny, murcià... quina discriminació ;) impulsada pel partit en el poder que li ha encarregat el llibre blanc (?) , el PP, amb aires retrògrads(!) i de dubtosa educativitat (!) i que no ha aconseguit el suport de gairebé ningú que no fos del seu partit.

Però bé, no ens desviem del tema, en el citat article del diari el Mundo, a banda d’afirmar que el bon mestre no pot cobrar el mateix que el dolent, entre d’altres mesures, Marina aposta per donar més flexibilitat perquè les direccions puguin seleccionar els seu equips (no sé si en Marina coneix la realitat actual en aquest tema però ho deixaré per una altra entrada). Les seves controvertides afirmacions de seguida han rebut un bon nombre de respostes. 

Per una banda del professorat de Secundària:

Alberto Royo des del seu blog l’acusa de populista, entre d’altres, a banda de lamentar la manca de contrapès públic a idees defensades per Marina i afins, posa el dit en un dels aspectes importants a tenir en compte, “si se me ha de evaluar, que me parece muy bien, primero, que me examine alguien que sepa más que yo de mis especialidad (y que esta capacidad para juzgar mis conocimientos esté acreditada); segundo, que se pidan conocimientos sobre mi materia y no se me examine de otras cuestiones subjetivas y/o vaporosas (mucho menos, morales); y tercero, que se haga extensiva tal evaluación a todo aquel que desempeñe un cargo público (no olvidemos la imprescindible evaluación de la capacidad de Marina como asesor, conferenciante o floricultor)”.

Agustín Zaragozá

“¿qué sujeto o institución establece tales parámetros de «excelencia» educativa? Apela, además, a una mayor libertad para que los directores seleccionen a los docentes deseables. ¿Asumimos, pues, que lo harán motivados por un buen juicio, ecuánime e independiente? A mí me gustaría que ese aire categórico del amigo Marina invadiera otros ámbitos profesionales, porque, ¿acaso no hay buenos y malos médicos, políticos o policías? Aconsejaría al autor de Aprender a convivir que pisara los institutos pero no de visita, sino para ejercer la docencia y cumplir las ingentes tareas que todos, con mayor o menor tino, debemos realizar”.

Aquests dos comentaris semblen representar una idea basada en educació només com a  ensenyament, prototípica de part del professorat de secundària que no ha rebut la formació necessària per fer front a la realitat de les aules de l’ESO i es refugia en els continguts purs i durs. Però bé, són asseveracions agosarades sense conèixer-los, només per un paràgraf. Divagacions a banda, em quedo amb la idea d’avaluació per a tothom i no només a la part més dèbil del sistema i sobre quina capacitació ha de tenir qui avalua, perquè a dia d’avui un inspector/a o una direcció no està necessàriament preparada i legitimada per avaluar el docent pel sol fet de ser-ho.

Per altra banda, des del món sindical:

Blanco de CCOO Enseñanza Andalucia assenyala també que mesures d’aquestes mostren el poc coneixement real de la vida als centres educatius i indirectament culpabilitzen el professorat dels problemes de l’educació “cuando nuestros docentes están altamente cualificados y dedican grandes esfuerzos y tiempo extra a su actividad professional”.

Per Blanco la solució “no reside que se incentive el salario del profesorado según los resultados académicos, sino en el reconocimiento social y laboral de su labor regulando la recuperación de derechos, sus condiciones laborales y salariales y facilitando su actividad docente con una menor dedicación horaria lectiva y con un crecimiento del número de profesorado en los centros que faciliten la atención personalizada y el refuerzo educativo”.

Segurament és més que agosarat fer afirmacions del tipus que tots els docents estan altament qualificats. Em quedaria amb la idea, que s’havia aconseguit com a mínim una mica abans de les retallades, que el docent tingui més temps per preparar les classes i menys hores lectives. Alhora caldria, entre molts altres aspectes, analitzar en què dediquen el temps disponible el professorat, si a pensar les classes o a fer fotocòpies, correccions decoratives...?

O d’altres sectors del món educatiu:

Salvador Benavent creu que “esta medida de incentivos transforma la tarea docente en la persecución de beneficios económicos”. Jesús Salido, director de la Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres del Alumnado (CEAPA), creu que “no siempre los resultados del alumnado reflejan la calidad del profesor, ya que un buen docente puede tener muy buenos resultados con apenas esfuerzo y otro puede tener muy malos resultados habiendo trabajado muy duro, y no quiere decir que sea malo”.

Això darrer, ens porta al debat de què són resultats educatius? Que progressi tot l’alumnat d’una classe? Que treguin bones notes?... però com que em faig molt llarg, acabo aquesta entrada amb un altre valoració, que recorda un dels aspectes deficitaris del nostre sistema, especialment a Catalunya.

Pablo Rovira també analitza lingüísticament el discurs de Marina “el reconocimiento que en el sistema pueda deambular el mal maestro, de tal forma que el mal maestro sea el estándar mínimo y la calidad extra deba ser abonada aparte. Este esquema, que es en esencia el que aporta Marina, no puede ser satisfactorio. Malos y buenos maestros, en principio, habrá como habrá mejores y peores profesionales en cualquier sector productivo y profesional. La clave está en encontrar un sistema que propicie tener más de los segundos porque la política laboral es una de las principales armas de gestión de la política educativa.

En este sentido, tendemos a destacar las peculiaridades de la labor docente y por eso cuando salen a la palestra estos temas, uno de los primeros argumentos que surge es que los resultados van ligados al nivel sociocultural del alumnado. Efectivamente, hay resultados más fáciles de obtener que otros dependiendo del centro donde se imparta”

Josep Maria López Madrid

ACTUALITZEM EL SISTEMA EDUCATIU DEL SEGLE XXI

Ens trobem davant d’un sistema educatiu des actualitzat, on es dóna més importància a la memorització i la repetició dels continguts escolars que assolir i comprendre els coneixements per desenvolupar-se com a persona. És a dir, és una educació estancada en el passat, que educa encara per una societat industrial.

 Actualment, és evident que ja hem superat la revolució industrial i ara, gràcies a les noves tecnologies i l’accés a Internet, estem vivint una nova etapa que, experts en educació i creativitat com en Ken Robinson, anomenen la societat de la informació. Aquest canvi de paradigma hauria de veure’s reflectit també en els sistemes educatius (canvis en les metodologies, objectius, currículum,...). Però, en comptes d’experimentar canvis i millores, s’estan produint unes conseqüències evidents, entre les més destacables, el fracàs escolar. Això esdevé, no només un abandonament dels estudis, sinó que, també es deixen de desenvolupar moltes habilitats dels alumnes com, per exemple, les arts (música, pintura o dansa), l’esport i la filosofia (pensament irracional), entre d’altres. 

Altres experts com l’Alison Margaret Peacock (coautora del llibre Creating learning without límits, obra de referència en el camp de la creativitat en educació) també parlen d’una educació molt més centrada en les llengües i les matemàtiques perquè es creu que són més importants pel futur, ja que, s’utilitzen més en el món laboral. Això comporta, d’una banda, tancar les portes als nens i nenes que tenen famílies amb pocs recursos econòmics, perquè no es poden permetre pagar una activitat extraescolar. D’altra banda, provoca una falta de motivació en els nens i nenes que no dominen aquests camps. Degut a tot això, els nens i nenes no poden desenvolupar les habilitats no reconegudes pel sistema educatiu (com en el cas de les habilitats artístiques) i únicament els preparen per entrar en el rànquing de proves com són PISA (Programme for International Student Assessment o Programa Internacional per a l’avaluació d’estudiants). 

Seguint amb les aportacions de l’Alison Margaret, existeix una obsessió a moltes escoles en relació a aquestes proves i això fa que els nens i nenes desconeguin la llibertat personal que haurien de desenvolupar i que no puguin, en conseqüència, desenvolupar la seva creativitat. De fet, una de les idees que exposa Ken Robinson, és que com realment s’aprèn és fent (construint per un mateix el propi coneixement) i no repetint o memoritzant aquest. Continuem ensopegant amb una educació de motlle, és a dir, que els nens i nenes no tenen autonomia per prendre les decisions, es troben sota els consells i “suggeriments” dels adults. En aquest sentit, l’escola i les famílies haurien de fomentar les altes expectatives en els nens i nenes sense deixar de tocar peus a terra, per tal de que a través de l’esforç arribin a ser allò que desitgen i respectant els àmbits en els quals se senten més còmodes. És a dir, preocupar-se perquè realment siguin feliços amb allò que els hi agrada o que volen fer i els motiva. A l’article de Charo Nogueira (¿Un gen del fracaso escolar?) es defensa l’esforç com l’eina per assolir l’èxit personal. Sí que és veritat que l’entorn socioeconòmic pot afectar de manera negativa o positiva a aquest èxit però, és realment necessari tenir unes condicions òptimes a nivell econòmic? O, tot i que siguin desfavorables, si existeix una motivació per part de l’escola i la família cap als alumnes, no es pot assolir l’èxit eductiu igualment?

 Per tant, compartim les aportacions de Ken Robinson què el sistema educatiu hauria de tenir en compte les intel·ligències múltiples per cobrir totes les necessitats dels nens i nenes i no només les d’uns quants, a la vegada que, fomentar la motivació en tot moment. Cada nen i nena té unes maneres d’aprendre diferent i que li són més favorables que d’altres i això ho hem d’acceptar. També en Xavier Sala compartia la defensa del potencial de cada nen i nena, de la mateixa manera que es fa amb els esportistes d’elit (vegeu l’exemple en el seu article “El verdadero fracaso escolar”). Tampoc s’ha d’oblidar que el paper del docent ja no és transmetre coneixements, sinó que ha de ser un guia que ajudi als nens i nenes a decidir i no decidir per ells, ajudar-los a construir els seus propis coneixements, donant eines per tal que el puguin construir i a través de les seves pròpies escales de valor.

Preguntem-nos doncs, si volem un sistema educatiu anacrònic. Desitgem sortir d’un sistema que educa per a una societat industrial? Volem superar el fracàs escolar? Hem de continuar tallant “les ales” als nostres fills creant robots? O defensem la diversitat en educació? Preferim que els nens i nenes aprovin unes proves o que aprenguin? Deixarem que s’equivoquin a l’hora de decidir? I el més important, és així com volem educar els nostres fills?

 Lidia Córdoba, Núria González, Ares Rosell, Sonia Ejarque, Débora Centelles i Ana Fernández

FORMACIÓ A PALLEJÀ EN RACONS COOPERATIUS. JOCS DE TAULA EN LA RESOLUCIÓ DE PROBLEMES

Continuem el curs de formació que estem realitzant a l’escola La Garalda de Pallejà sobre els Racons Cooperatius aplicats a la resolució de problemes matemàtics a 1r de Primària.

En la sessió que us presentem hem descobert, tot jugant,  les múltiples possibilitats dels jocs de taula en la resolució de problemes matemàtics. Per  fer-ho en presentat sis jocs de taula diferents. En grups de quatre mestres han escollit el joc amb el que volien començar. Havíem d’analitzar els continguts que podíem treballar amb aquest joc de taula, matemàtics i no matemàtics, les competències que treballàvem i modificar les normatives i dinàmiques per tal de crear versions més senzilles i versions més complexes. D’aquesta manera, a partir de 6 jocs podíem aconseguir fins a 18 jocs diferents.

La proposta de jocs de taula que hem fet com a racó cooperatiu dins la resolució de problemes han estat:

Speed Cups

Halli Galli (versió modificada)

Colour Code

1,2,3! Ahora me ves... (versió modificada)

Okiya

Bata – Waff (versió modificada)

Uno (versió càlcul amb 5 cartes)

Ha donat temps a que cada grup pogués jugar i treballar sobre dos jocs. Les reflexions i propostes obtingudes a partir d’aquests jocs han estat molt interessants. El paper de la competitivitat ha sortit com una especial preocupació per alguns i algunes mestres.

Destacar la participació i el nivell d’implicació del claustre. Esperem els hagi sigut d’utilitat!

David Sánchez