EL FRACÀS DELS RÀNQUINGS UNIVERSITARIS

Arrel de la nova base de dades de l’administració Obama als Estats Units, en la qual es facilita a les famílies una ingent informació sobre universitats –inclou entre d’altres la tassa de graduació del centre, ingressos mitjans dels graduats 10 anys després d’abandonada la institució i el percentatge d’estudiants que paguen els seus préstecs universitaris– un recent article de premsa College Rankings Fail to Measure the Influence of the Institution   ens advertia del fracàs dels rànquings per valorar la relació entre centre educatiu i resultats.

Un exemple ens el situen en el famós MIT i Harvard –Chomsky afirmava que al MIT anava la gent que feia funcionar el món i a Harvard la gent que el dirigia– al qual assisteixen els que estadísticament tenen totes les probabilitats d’estar a l’escala més alta, atès que o bé són gent molt filtrada per la institució gràcies a la seva trajectòria acadèmica que alhora reflexa una gran intel·ligència i ètica del treball, o bé, provenen de famílies molt ben situades que els ajudaran a pujar fins l’esglaó més alt.

D’aquesta manera aquesta mena de rànquings esdevenen perversos i injustos, a banda, de no proporcionar una informació autènticament fidedigna. Estadísticament és un peix que es mossega la cua, o dit d’una altra manera, el seu alumnat seria el primer independentment de la seva institució, o el que és mateix, és molt complicat saber l’impacte real que té la institució per la rellevància dels factors personals i familiars. Seleccionar l’estudiant que t’entra condicionarà el resultat de la institució més que la pròpia institució mateixa.

A banda cal diferenciar entre els estudis i els guanys que produeixen al mercat laboral, que moltes vegades tenen més a veure amb un criteri d’oportunitat que de vàlua, és a dir, determinades carreres es cobra més independentment de la seva “qualitat formativa”. Evidentment això ens portaria a discutir sobre el sentit de l’educació superior, per a què ha de preparar i quina ha de ser la seva relació amb el món productiu: al seu servei, a mitges o ... A banda, per descomptat com també ens parla l’article, de què monetaritzar les valoracions és tan sols una manera de mesurar els resultats, però si es fan servir altres criteris, els resultats poden variar molt.

De moment a casa nostra els rànquings escolars no són públics, tot i hi ha un cert run run que en parla de que això pugui ser possible. Esperem que no es caigui en errors ja coneguts. De totes formes, una certa ranquirització implícita ja es dóna en la dualitat del sistema educatiu, el filtre socioeducatiu que suposa accedir a una escola privada/concertada facilita els bons resultats educatius en el seu conjunt d’aquesta en detriment de les institucions públiques on pot accedir-hi tothom.

Josep Maria López Madrid