LA ESCUELA DE LOS NADIES

Escoltava la profunda veu d’en Miquel Gil en un tema d’Obrint Pas, del seu disc Benvinguts al Paradís (2007) , i em ve al cap la mort de l’Eduardo Galeano. No conec la seva obra però he recordat el dia que va arribar a  les meves mans LOS NADIES i l’ànsia amb la que vaig agafar la guitarra per a intentar posar-hi música, em va trasbalsar.  Casualitats pedagògiques, al llibre Pedagogías del siglo XXI  d’en Jaume Carbonell Sebarroja (en procés de lectura)  vaig trobar la següent, i trasbalsadora, cita:

“Cursé un año Secundaria y dejé la escuela; aprendí a narrar escuchando historias de contrabando” (Galeano, 2012).

Tots aquests previs són per plantejar , i plantejar-me, el títol d’un poema, una cançó,  el títol d’una realitat o una realitat titulada:

“LA ESCUELA DE LOS NADIES”

Tindria sentit? Tindria sentit parlar dels sense notes, d’aquelles amb cares tristes a les seves feinetes, als alumnes en  vermell,  a les d’informes sense assignatures aprovades,  als Plans Individualitzats, als etiquetats...  A les que somien un món  sense graelles de resultats, sense velocitats estandarditzades, sense proves de competències (a cap curs, ni de cap govern),  sense pensament únic ni mètodes uniformadors, sense més hores sinó més flexibilitat, respecte, creativitat, globalitat, inclusió, amor... Parlar i protegir a aquelles que imaginen una escola diferent, una escola que els aculli en la seva plenitud... Somien però la sort no acaba d’arribar.

Té sentit denunciar i defensar poètica i pedagògicament als que mai guanyaran un concurs escolar però no els guanyarà ningú en la il·lusió desapercebuda d’estar amb  els i les altres?

LOS NADIES: LOS HIJOS DE NADIE, LOS DUEÑOS DE NADA.

LOS NADIES: LOS NINGUNOS, LOS NINGUNEADOS,

CORRIENDO LA LIEBRE, MURIENDO LA VIDA, JODIDOS,

REJODIDOS.

(Eduardo Galeano, 1940-2015)

David Sánchez Sánchez