Preocupats com
estem amb les desgraciades desventures educatives del senyor Wert (què no és
poca cosa) en l’intent d’imposar una llei educativa de tipus vintage , tota una estupidesa del més
alt nivell i mereixedor de molts i desagradables comentaris, se’ns escapen
d’entre les mans les perversions de la nostra, catalana i estimada llei educativa,
la LEC,
que des de juny de 2009 va esgarrapant la poca dignitat que ja tenia l’escola
pública per convertir-la, en breu, en un híbrid público-privat.
Una d’elles, una de
tantes perversions d’aquesta llei, és el coma al que han estat induïts els
claustres als centres.
Arriscar-me a dir i
afirmar amb severitat que tots els claustres de l’escola pública funcionaven
correctament abans de la LEC, de manera general, em sembla una neciesa del més
alt calibre. És més, potser estaria remotament d’acord amb el meu estimat Ernest
que calia algun tipus de mutació a la
seva estructura i en l’estructura de funcionament dels centres, de l’escola
pública. Ara, d’això a la reducció, marginació, precarietat, nul.litat, rebuig i participació selectiva i interesada, hi ha un bon tros. Rar que no pensés en
canvis, reactivacions, incentius, motivacións, la intervenció d’inspectors i
inspectores experts en coaching, canvis en la facultat de
magisteri, pluses, construcció,
suport, assessorament pedagògic, recursos, formació(en horari lectiu, és clar) regeneració, il.lusió, ... De ben segur que
podrien haver muntat un gabinet
d’experts o un consell assessor de claustres i escoles públiques però...massa hippie, massa assembleari, massa subversiu.
I, si ho pensem bé, té un cert sentit. La formació
de directors (els formats a ESADE segur que tenen més caché) , la creació de nous
estatus, els decrets de direcció, l’autonomia, els decrets
de plantilles, la renovació dels projectes des d’inspecció... no van gaire
de la mà d’un model d’escola democràtica, participativa, oberta, on els
claustres puguin decidir i participar de forma activa en els diferents aspectes
de la gestió i el funcionament d’un centre.
Els havien d’aplanar el camí cap al control de les escoles, cap al rendiment de
comptes, cap a l’obtenció de resultats, cap als màxims beneficis amb menys
inversió, cap a una cohesió social obedient i silenciosa, un camí sense retorn
cap a l’escola/empresa/fundació (us sona la privatització de
l’escola pública?).
El senyor Albert del Pozo ho recull
perfectament en una entrada del seu fantàstic blog d’anàlisi de la Llei
d’Educació de Catalunya i altres.
[...]En concret i amb relació a les normes d'organització
i funcionament, un dels instruments per mitjà dels quals "els centres que
presten el Servei d'Educació de Catalunya exerceixen l'autonomia
organitzativa" (art. 98.1), juntament amb l'estructura organitzativa
pròpia, s'ha constatat el "buit legal" que suposa el fet que
l'article 146.2 de la LEC no hagi recollit, entre les funcions del claustre del
professorat dels centres públics, cap referència explícita a la intervenció del
claustre en el procés intern d'elaboració de les normes d'organització i
funcionament del centre.[...]
En aquestes, i
torna a ser una conseqüència directa de tot plegat, sembla que s’ha extès dins
els claustres una mena de sensació d’incertesa, una lleugera inseguretat, un besllum de silenci, de temor a possibles i
desconegudes conseqüències, un cert Sí Señor, Sí Señor ...Serà que el premi/càstig comença a ser
real i la competició poc amistosa?
Per si algú no ho
sabia...
Catalans i
catalanes, el clautre ha mort!
Pd: No m’agradaria
deixar aquest escrit sense enviar una forta abraçada al creador de la nostra
meravellosa llei, el senyor Ernest
Maragall (Què nou! Què a l’esquerra!) ,
i a tots i totes les que van
votar a favor, que en van ser molts, i als i les que la van recolzar, que van
ser molts també. Gràcies per obrir la caixa de Pandora...
David Sánchez Sánchez
David Sánchez Sánchez
No hay comentarios:
Publicar un comentario