“ESPAÑOLES, EL CLAUSTRO HA MUERTO."

Preocupats com estem amb les desgraciades desventures educatives del senyor Wert (què no és poca cosa) en l’intent d’imposar una llei educativa de tipus vintage , tota una estupidesa del més alt nivell i mereixedor de molts i desagradables comentaris, se’ns escapen d’entre les mans les perversions de la nostra, catalana i estimada llei educativa, la LEC, que des de juny de 2009 va esgarrapant la poca dignitat que ja tenia l’escola pública per convertir-la, en breu, en un híbrid público-privat.

Una d’elles, una de tantes perversions d’aquesta llei, és el coma al que han estat induïts els claustres als centres.

Arriscar-me a dir i afirmar amb severitat que tots els claustres de l’escola pública funcionaven correctament abans de la LEC, de manera general, em sembla una neciesa del més alt calibre. És més, potser estaria remotament d’acord amb el meu estimat Ernest que calia algun tipus de mutació  a la seva estructura i en l’estructura de funcionament dels centres, de l’escola pública. Ara, d’això a la reducció, marginació, precarietat,  nul.litat,  rebuig i   participació selectiva i interesada,  hi ha un bon tros. Rar que no pensés en canvis, reactivacions, incentius, motivacións, la intervenció d’inspectors i inspectores experts en coaching, canvis en la facultat  de magisteri, pluses, construcció, suport, assessorament pedagògic, recursos, formació(en horari lectiu, és clar)  regeneració, il.lusió, ... De ben segur que podrien haver muntat un  gabinet d’experts o un consell assessor de claustres i escoles públiques però...massa hippie, massa assembleari, massa subversiu.

 I, si ho pensem bé, té un cert sentit. La formació de directors (els formats a ESADE segur que tenen més caché) , la creació de nous estatus, els decrets de direcció, l’autonomia, els decrets de plantilles, la renovació dels projectes des d’inspecció... no van gaire de la mà d’un model d’escola democràtica, participativa, oberta, on els claustres puguin decidir i participar de forma activa en els diferents aspectes  de la gestió i el funcionament d’un centre. Els havien d’aplanar el camí cap al control de les escoles, cap al rendiment de comptes, cap a l’obtenció de resultats, cap als màxims beneficis amb menys inversió, cap a una cohesió social  obedient i silenciosa, un camí sense retorn cap a l’escola/empresa/fundació (us sona la privatització de l’escola pública?).

El senyor Albert del Pozo ho recull perfectament en una entrada del seu fantàstic blog d’anàlisi de la Llei d’Educació de Catalunya i altres.

[...]En concret i amb relació a les normes d'organització i funcionament, un dels instruments per mitjà dels quals "els centres que presten el Servei d'Educació de Catalunya exerceixen l'autonomia organitzativa" (art. 98.1), juntament amb l'estructura organitzativa pròpia, s'ha constatat el "buit legal" que suposa el fet que l'article 146.2 de la LEC no hagi recollit, entre les funcions del claustre del professorat dels centres públics, cap referència explícita a la intervenció del claustre en el procés intern d'elaboració de les normes d'organització i funcionament del centre.[...]

En aquestes, i torna a ser una conseqüència directa de tot plegat, sembla que s’ha extès dins els claustres una mena de sensació d’incertesa, una lleugera inseguretat,  un besllum de silenci, de temor a possibles i desconegudes conseqüències, un cert Sí Señor, Sí Señor ...Serà que el premi/càstig comença a ser real i la competició poc amistosa?

Per si algú no ho sabia...

Catalans i catalanes, el clautre ha mort!

Pd: No m’agradaria deixar aquest escrit sense enviar una forta abraçada al creador de la nostra meravellosa llei, el senyor Ernest Maragall (Què nou! Què a l’esquerra!) ,  i a tots i totes  les que van votar a favor, que en van ser molts, i als i les que la van recolzar, que van ser molts també. Gràcies per obrir la caixa de Pandora...

David Sánchez Sánchez