EL PAPER DE LES FAMÍLIES EN LA MILLORA DE L'ESCOLA I DEL SISTEMA EDUCATIU

Annie Kidder, que dirigeix una entitat  que dona suport a l’escola pública a Canadà, en la seva conferència de novembre de 2013 (al cicle debats d’educació), ens parla que el més important per l’èxit escolar dels nens i nenes no és que la seva família s’impliqui amb l’escola, sinó el que la família fa a casa. Els seus estudis, contràriament al que comunament s’acceptava, posen de relleu que el més important no és que la família participi molt a la vida de l’escola sinó el que fa amb el seu fill o filla a casa.

Què cal fer des de casa doncs? Com s’han d’implicar les famílies per contribuir a l’èxit escolar dels seus fills o filles? A continuació, veiem algunes de les principals propostes:

·         Tenir altes expectatives sobre els fills/es (raonables, no es tracta de fer volar coloms), confiar en el seu treball, esperar molt d’ells/es (cosa que no vol dir d’obsessionar-se perquè treguin bones notes), fer-los veure que creus en el seus potencials.

·         Parlar amb ells/es sobre l’escola, sobre les activitats que fan i els continguts que treballen. És molt més efectiu això que controlar-los, limitar el temps que passen veient la televisió o el voluntariat de les famílies a l’escola.

·         Ajudar-los a desenvolupar uns bons hàbits de treball i una actitud positiva envers l’aprenentatge; és més important que ajudar a fer els deures, que limitar el temps de veure la tele, de sortir... no els hem de fer les deures, els hem de deixar lluitar. Ajudar-los que tinguin una actitud positiva envers l’escola, a gestionar les seves distraccions o a superar les crisis de confiança; com també, elogiar el seu esforç i constància.

·         Llegir amb els nens/es: llegir contes i comentar-los.

La implicació de les famílies a l’escola té més aviat altre tipus de beneficis com enfortir els lligams de la comunitat, participar en la presa de decisions o bé construir un electorat més fort en pro de l’educació pública.

Aquest darrer aspecte, la defensa del valor de l’educació pública en tan que és la única oferta educativa que garanteix una major equitat en les oportunitats educatives del nostre alumnat (per tant uns millors resultats educatius del conjunt dels infants, nois i noies d’un país) i una major cohesió social, clarament està absent del debat polític; cal que es recordi el seu valor i importància pel progrés d’una societat en el seu conjunt, on es prenen les decisions legislatives.

Evidentment, recomanable llegir tota la conferència, per concloure, una frase que s’esmenta i és encantadorament sintètica de moltes coses que ens estan passant avui dia:

Hi ha un excés de criança a l’escola i un excés de docència a casa.

                                               Josep Maria López Madrid

“ESPAÑOLES, EL CLAUSTRO HA MUERTO."

Preocupats com estem amb les desgraciades desventures educatives del senyor Wert (què no és poca cosa) en l’intent d’imposar una llei educativa de tipus vintage , tota una estupidesa del més alt nivell i mereixedor de molts i desagradables comentaris, se’ns escapen d’entre les mans les perversions de la nostra, catalana i estimada llei educativa, la LEC, que des de juny de 2009 va esgarrapant la poca dignitat que ja tenia l’escola pública per convertir-la, en breu, en un híbrid público-privat.

Una d’elles, una de tantes perversions d’aquesta llei, és el coma al que han estat induïts els claustres als centres.

Arriscar-me a dir i afirmar amb severitat que tots els claustres de l’escola pública funcionaven correctament abans de la LEC, de manera general, em sembla una neciesa del més alt calibre. És més, potser estaria remotament d’acord amb el meu estimat Ernest que calia algun tipus de mutació  a la seva estructura i en l’estructura de funcionament dels centres, de l’escola pública. Ara, d’això a la reducció, marginació, precarietat,  nul.litat,  rebuig i   participació selectiva i interesada,  hi ha un bon tros. Rar que no pensés en canvis, reactivacions, incentius, motivacións, la intervenció d’inspectors i inspectores experts en coaching, canvis en la facultat  de magisteri, pluses, construcció, suport, assessorament pedagògic, recursos, formació(en horari lectiu, és clar)  regeneració, il.lusió, ... De ben segur que podrien haver muntat un  gabinet d’experts o un consell assessor de claustres i escoles públiques però...massa hippie, massa assembleari, massa subversiu.

 I, si ho pensem bé, té un cert sentit. La formació de directors (els formats a ESADE segur que tenen més caché) , la creació de nous estatus, els decrets de direcció, l’autonomia, els decrets de plantilles, la renovació dels projectes des d’inspecció... no van gaire de la mà d’un model d’escola democràtica, participativa, oberta, on els claustres puguin decidir i participar de forma activa en els diferents aspectes  de la gestió i el funcionament d’un centre. Els havien d’aplanar el camí cap al control de les escoles, cap al rendiment de comptes, cap a l’obtenció de resultats, cap als màxims beneficis amb menys inversió, cap a una cohesió social  obedient i silenciosa, un camí sense retorn cap a l’escola/empresa/fundació (us sona la privatització de l’escola pública?).

El senyor Albert del Pozo ho recull perfectament en una entrada del seu fantàstic blog d’anàlisi de la Llei d’Educació de Catalunya i altres.

[...]En concret i amb relació a les normes d'organització i funcionament, un dels instruments per mitjà dels quals "els centres que presten el Servei d'Educació de Catalunya exerceixen l'autonomia organitzativa" (art. 98.1), juntament amb l'estructura organitzativa pròpia, s'ha constatat el "buit legal" que suposa el fet que l'article 146.2 de la LEC no hagi recollit, entre les funcions del claustre del professorat dels centres públics, cap referència explícita a la intervenció del claustre en el procés intern d'elaboració de les normes d'organització i funcionament del centre.[...]

En aquestes, i torna a ser una conseqüència directa de tot plegat, sembla que s’ha extès dins els claustres una mena de sensació d’incertesa, una lleugera inseguretat,  un besllum de silenci, de temor a possibles i desconegudes conseqüències, un cert Sí Señor, Sí Señor ...Serà que el premi/càstig comença a ser real i la competició poc amistosa?

Per si algú no ho sabia...

Catalans i catalanes, el clautre ha mort!

Pd: No m’agradaria deixar aquest escrit sense enviar una forta abraçada al creador de la nostra meravellosa llei, el senyor Ernest Maragall (Què nou! Què a l’esquerra!) ,  i a tots i totes  les que van votar a favor, que en van ser molts, i als i les que la van recolzar, que van ser molts també. Gràcies per obrir la caixa de Pandora...

David Sánchez Sánchez

RACONS A INFANTIL

Heus aquí que el nostre company i amic Gil s'ha dedicat a recollir tota la seva experiència en el desenvolupament dels racons a Infantil. Gràcies Gil!

https://sites.google.com/a/xtec.cat/els-racons/home

L’EDUCACIÓ PRIMÀRIA HA DE CONTRIBUIR A... (1.2)

Conèixer, valorar i aplicar els valors i les normes de convivència per ser un ciutadà o ciutadana lliure capaç de prendre compromisos individuals i col·lectius, respectar els drets humans i acceptar el pluralisme propi d’una societat democràtica.

Ja vam parlar una mica del primer objectiu de l’educació primària, vaig acabar parlant del comportament autònom i l’heterònom, és a dir, si els infants es porten bé per ells mateixos o necessiten d’una autoritat perquè així sigui.

En aquest segon cas, poc es compliria aquest primer objectiu de l’educació primària; llavors quantes escoles estarien suspeses?

El llistat podria ser insultant, però tornant a la idea de “valorar i aplicar els valors i normes de convivència...” (perquè una cosa és saber-te la teoria però la pràctica és on posem en marxa els nostres valors reals). M’agradaria fer un incís en alguna tipologia d’escola que clarament estaria suspesa malgrat que les seves famílies portin les criatures pagant molts diners per aconseguir una bona educació. És clar, que caldria veure que entenen aquestes famílies per bona educació i què els sembla aquest primer objectiu de l’educació primària.

Em refereixo a algunes escoles de més o menys elit, on s’educa en l’obediència heterònoma, i on aquest principis de  valorar i respectar les normes de convivència desapareixen quan no hi és la mestra o quan ocupen l’espai públic en llibertat. Alhora, com a mínim a l’escola, no viuen aquesta pluralitat de la societat atès que aquests centres segreguen socioeconòmicament, no sé si serà fàcil que després la puguin acceptar i respectar.

És difícil creure que ningú és capaç de prendre compromisos... dins una societat democràtica sinó els viu en el seu quefer diari escolar (per descomptat caldria parlar dels entorns familiars i mediàtics) però per avui ens quedarem aquí.

Josep Maria López Madrid