KAMISHIBAI. UN RACÓ DE LLENGUA.

Avui escric una breu entrada sobre un recurs que m’ha arribat a les mans no fa gaire. Una vella tecnologia del segle XII, segons la Wikipèdia, que servia per explicar històries  als temples budistes del Japó: el KAMISHIBAI. Està format per un petit escenari de fusta on s’insereixen làmines il·lustrades, amb el text a la part posterior, per tal d’acompanyar l’explicació de les diferents històries i contes per part del gaito kamishibaiya o contacontes.

A la comunitat de Navarra hi ha un grup de mestres que han format l’associació Amigos del Kamishibai, allà podreu trobar molta informació i recursos així com diferents aplicacions didàctiques del Kamishibai.

Hi ha un apartat on es poden descarregar diferents Kamishibais que han fet alumnes en castellà, anglès, euskera, francès, galleg i italià.

http://kamishibai.educacion.navarra.es/kamishibais/descargar-kamishibais/

L’Ana i la Suani de  cuentosmonos ens proposen que ens construïm el nostre Kamishibai. 

Ràpidament l’he imaginat com a racó  de llengua (catalana, castellana, anglesa,...)  però per a quin nivell? 
Diria que és fàcil adonar-se de la multiplicitat d’alternatives i possibilitats del Kamishibai i, per tant, la facilitat d’utilitzar-ho a un o altre nivell tot adaptant  el racó a l’edat dels nens i nenes. Podríem començar per fer de públic, pintar algunes làmines, explicar algunes làmines individualment, per parelles... Escriure una frase senzilla darrera una làmina del Kamishibai o fer un Kamishibai entre tot el grup classe. També és pot fer un Kamishibai per explicar una sortida, un contingut. Es poden fer Kamishibais i explicar a companys i companyes d’altres grups. Es poden fer Kamishibais en llengua estrangera...

Podem construir Kamishibais en diferents formats plàstics...

Per a quan l’Associació d’amics del Kamishibai a Catalunya??

David Sánchez Sánchez

LA ALEGRÍA EN LA ESCUELA DE GEORGES SNYDERS

Aquest és un llibre com tants que ens ajuden a pensar en la vida escolar, però segurament val la pena llegir-lo ja només pel títol. En temps de pressió pels exàmens a dojo que es fan des de les escoles; perquè es critiquen les proves de competències bàsiques, però no gaire la multitud de proves a les quals sotmetem als nens i nenes, cada cop de més petits, recordant aquella vella premissa de si avaluem per educar o eduquem per avaluar.

Doncs bé, en la nostra època de valoració de resultats, on gairebé sentim de remor aquella frase tan ignorant i tan perjudicial per la salut de la “letra con sangre entra”, em sembla més que interessant parlar de si l’alegria ha d’estar present a l’escola i de quina manera. Es pot ser feliç a les nostres escoles? Es gaudeix en el dia a dia a l’aula? O aquí no han venido a divertirse? ;( o aquell encara més trist educativament parlant, el temari és el que és, com si algú obligués a part del professorat a avorrir fins i tot a les pedres. Es pot aprendre sense passió? Sense diversió? Sense bon ambient?

El llibre que recordem, serveix per pensar molts aspectes, i en algun cas el podem trobar desfasat, però a tall d’exemple, dos petits paràgrafs que segurament ens poden ajudar a entendre alguns dels actuals problemes del nostre sistema educatiu, alhora que veiem com n’és d’interessant la seva lectura...

 Cuando los niños no obtienen alegría de la escuela, cuando se aburren, continúan, sin embargo, trabajando poco o mucho, al estar sostenidos por la disciplina familiar, por las buenas costumbres adquiridas al principio de su escolaridad, -y por las perspectivas de bellas carreras que sus familias les dejan entrever.

Pero los niños de clases explotadas que no disponen de estos incentivos, “abandonan” rápidamente lo que no les interesa –y entonces el instituto no tiene más que constatar que no están en su lugar.

A més, parla de viure alegria cultural als centres educatius, fascinant concepte, oi?

Josep Maria López Madrid

¿QUIEN COÑO ES?

¿QUIÉN COÑO ES?

Fa un temps va arribar a les meves mans una iniciativa d’aquelles que em  va convèncer només llegir les quatre primeres línies de presentació. Em va convèncer el títol i també la ironia  amb el que estava emprat...sexisme al llenguatge?

Em va convèncer, sobretot, perquè crec (i consti que m’agradaria dedicar-hi més temps a filar molt prim sobre la meva pròpia visió de la qüestió de gènere) que és una de les claus per variar substancialment el punt de vista sobre la qüestió de gènere, vaja, per modificar els estàndards i referents, intel·lectuals,  artístics, culturals... elaborats des de la perspectiva masculina, masclista, i en els que la dona ha quedat en un enèsim terme.

 “Su objetivo es invitar a la reflexion sobre el ostracismo al cual la historiografía, las Universidades, los medios de comunicación, los manuales y otros textos de difusión artística, las instituciones culturales, los museos y la propia la disciplina de la Historia del Arte ha sometido a la mujer.”

Així a ¿Quién coño es? es presenten tot un seguit de dones artistes de diferents camps a qui la “Historia de l’Art” ha arraconat dels espais de prioritat. Jenny Holzer, Madge Gill, Grandma Moses, Käthe Kollwitz o Carrie Mae Weems són algunes d’aquestes artistas.

Relacionar el camp de l’art amb d’altres, i establir-hi una via d’intervenció a les aules de les escoles i instituts em sembla una conseqüència natural...Així que animeu-vos i doneu un profund cop d’ull...

David Sánchez Sánchez

TOTS CONTRA TOTS: COMPETICIÓ ENTRE L’ESCOLA PÚBLICA

Comencen les portes obertes, aquells moments en els quals les famílies intenten esbrinar alguna cosa de les escoles que visiten (el David ja va escriure el curs passat una bona entrada al respecte però la situació dóna per vàries entrades anuals), cosa que en ocasions no és del tot fàcil, a vegades per la seva manca de coneixement que el faciliti una comprensió del que se’ls explica, a vegades per manca de concreció dels centres...

El que cada cop sembla més clar, és a on ens porten els dirigents polítics que regeixen l’educació del nostre país. No sembla pas que el model sigui cooperar per millorar, un model que té clars avantatges com la inclusió de tothom, el compartir, l’avançar de tothom disminuint les desigualtats i injustícies. La cantarella que se sent a massa centres públics, és la de que cal competir contra les altres escoles públiques del municipi, sota el teló de fons del descens de matrícula per la baixa natalitat i disminució en l’arribada d’immigració.

La batalla està servida, en comptes de compartir les bones experiències, procediments, estratègies organitzatives entre els equips directius de les escoles públiques (també hauria de succeir amb les privades/concertades ja que totes ofereixen un servei públic, però avui ens cenyim a la xarxa pública) engeguen campanyes de propaganda, més o menys afortunades, on miren de captar futures famílies; per descomptat la campanya arriba a les llars d’infants, i s’observen comportaments curiosos on fins i tot en reunions que són per altres coses, famílies de diferents centres venen alliçonades per seduir la futura clientela.

Hi ha qui diu que la competència és la única solució perquè les coses funcionin, fins i tot recordo que m’ho va dir fa anys un inspector d’educació, em comentava que una vila tenia bona xarxa pública perquè tenia competència de la privada; malauradament això és fals, aquella localitat tenia bons resultats la xarxa pública perquè les seves famílies tenien un nivell socioeducatiu similar als de l’escola privada/concertada. I no parlem d’un supervisor d’aquells que porten els seus fills/es a l’escola privada i ni se’ls passa pel cap, dur-los a la pública. És llavors quan em ve al cap aquella idea anglosaxona tan interessant: els càrrecs públics haurien de fer ús dels serveis públics.

“Curiosament” la cançó que se sent a algunes escoles sobre la necessitat de competir amb l’escola pública la mateixa escola publica, no esmenten la concertada, deu ser perquè saben que no hi ha partit?

 A més, la competició massa vegades sabem que ens porta a mentir, fingir, fer trampes... a aquella famosa frase del písalo o al enemiga ni agua¸en principi valors que no desitgem que triomfin als nostres centres.

Per qui tingui temps i interès, un bon estudi pot ser anar recollint on hi ha amenaça de tancament de línies per manca de nens/es a l’escola pública o a la privada/concertada? No sé si els resultats ens sorprendrien...

Josep Maria López Madrid

PREVENIR I TRACTAR ELS ABUSOS SEXUALS A LA INFÀNCIA I ADOLESCÈNCIA

Recentment l’actualitat de nou ens copeja i ens recorda la problemàtica dels abusos sexuals a menors a la nostra societat, on s’estima que un de cada cinc infants és víctima de violència sexual.

No em pot deixar de venir al cap què podria dir una part de l’opinió mediàtica si aquest darrer cas hagués succeït en un centre públic, què s’hagués dit de l’ensenyament públic, del funcionariat, de sort que a la privada es fan les coses amb seriositat... no vull pecar de demagog i injust, ja que a més desconec de primera mà el cas dels Maristes, per això, no opino d’aquest cas concret, però a vegades són comentaris que se senten i en canvi obliden el que recentment ha tornat a recordar l’OCDE: la manca d’igualtat d’oportunitats del nostre sistema educatiu.

Però tornant al tema que ens ocupa, la desgràcia que assota la nostra societat civilitzada ens serveix per recordar de quina manera podem prevenir o detectar aquests casos.

Per entendre-ho un xic més, ens podem acostar al clàssic llibre Por qué las familias abusan de sus hijos.

Impulsat pel Síndic de Greuges trobem el Protocol marc d’actuacions en casos d’abusos sexuals i altres maltractaments greus a menors.

La Fundació Vicki Bernadet “que treballa, des de 1997, en l’atenció integral, prevenció i sensibilització dels abusos sexuals a menors comesos en l’àmbit familiar i de l’entorn de confiança del nen/a” ofereix cursos i activitats.

La fundación Rana, creada per prevenir l’abús sexual infantil, ens facilita un apartat de recursos amb lleis, actualitat, llibres, etc.

El Consell d’Europa ha editat un conte En Kiko i la mà on explica la “regla d’en Kiko” una guia senzilla per a famílies, educadors/es que volen ajudar als infants a evitar el contacte físic inadequat, a saber com reaccionar en cas que una situació els incomodi i a qui dirigir-se per demanar ajuda.

Editat per la Confederación Española De Asociaciones de Padres y Madres de Alumnos, el conte Ojos verdes “a través de la lectura compartida del cuento, esta publicación ofrece a padres y madres una herramienta lúdica para fomentar el diálogo con sus hijos e hijas de 6 a 12 años sobre la prevención del abuso sexual”.

Ep! No badis! és una guia pedagògica per a la prevenció de l’abús sexual i altres maltractaments infantils, què a banda d’una guia didàctica amb moltes activitats per cicle mitjà i superior; i coneixement al voltant del tema, conté un recull de recursos.

Ampliant una mica la temàtica, per secundaria també trobem la guia didàctica “Projecte de formació per a la prevenció d’abusos sexuals entre iguals en adolescents”

Josep Maria López Madrid