ESCOLES D’OPORTUNITATS

M’encanta el títol d’aquest projecte engegat al 2014 a Estats Units. Un grup d’educadors/es van tractar de destacar les escoles de secundaria que procuren disminuir la bretxa de desigualtat d’oportunitats a través de 11 pràctiques avalades per la recerca i no per la puntuació de les proves estandarditzades, que són més la mesura del nivell socioeconòmic que de res més.

El projecte avalua com de bé els centres afavoreixen de suport psicològic i de salut a l’alumnat, polítiques de disciplina justes, programes de mentoria docent d’alta qualitat, ampli i enriquit currículum... cercant l’èxit educatiu de l’alumnat adaptant-se al seu context, buscant vies d’atendre les necessitats de les seves pròpies comunitats.

No faré un resum sencer de l’article que podeu consultar sencer , però em quedo amb la idea del currículum enriquit. Temari atractiu per si mateix, que sigui l’excusa per iniciar projectes reals i sentits per part de l’alumnat, que el faran treballar més que de qualsevol altre manera per aconseguir les seves fites.

Un dels centres aprofita l’interès per les arts per proporcionar un programa acadèmic potent que contribueixi a que l’alumnat desenvolupi la confiança en si mateix i el seu talent. D’aquesta manera el que fan és fer-los treballar més, parlem d’un centre amb un alt grau d’alumnat socialment desfavorit, dediquen tardes i caps de setmana preparant les seves actuacions i exposicions.

La directora de l’institut explica que “les arts tenen el poder de transformar vides. Per molts estudiants, incloent els que tenen dificultats acadèmiques o pateixen problemes socials/emocionals, les arts són una via per a l’èxit. Les arts desenvolupen el pensament crític, la creativitat, l’autodisciplina, la perseverança i l’habilitat per treballar de manera cooperativa. Empenyem als estudiants a prendre riscos creatius i utilitzar les arts per lluitar per les causes per les quals creuen”.

El títol no us sembla collonut? Com haurien de ser les nostres escoles. Quantes escoles i instituts neguen les oportunitats a l’alumnat desfavorit amb feines repetitives, mecàniques i sense sentit?

Josep Maria López Madrid

OBLIGATORIETAT D’ANAR ESCOLA FINS ALS 18 ANYS

Vivim temps de debat educatiu –encara que en alguns centres, en d’altres és més aviat el contrari; ja sigui perquè les direccions no ho permeten/fomenten o perquè hi ha massa professorat no gaire implicat en la participació activa en temes educatius o de funcionament del centre– canvis normatius (van canviar el currículum per competències, ara el decret d’avaluació...) iniciatives diverses, en la que destaca pel seu potencial l’escola nova del s.XXI, difusions de bones pràctiques... que corren el perill de quedar en un no res si no es donen millores organitzatives en el sistema i canvis a la inversa, des de l’aula suportades per una bona organització i lideratge escolar.

Per la qual cosa, entre moltes d’altres mesures, cal canviar l’enfocament del treball docent que es viu a molts centres, incentivant el debat fonamentat dels aspectes que ens fan ser millors professionals, la discussió educativa, l’experimentació, l’avaluació entre companys/es per millorar la praxis i no fer us del poder sancionador/avaluador per intimidar... tot això requereix també de temps i calma, incompatible amb l’escola fàbrica, on a més les naus de la mateixa massa vegades romanen gairebé inconnexes.

Una de les propostes que ha sonat darrerament en els debats impulsats pel Consell Escolar de Catalunya és allargar l’escolaritat obligatòria d’anar a escola fins els 18 anys. Però em pregunto si podria ser que l’acabessin amb dignitat als 16? Sense discriminacions, itineraris, on tothom pogués progressar? I no tots els mals estan a l’ESO, la discriminació explícita o implícita comença moltes vegades a Primària.

El Consell ha enviat un correu electrònic al professorat perquè es dugui a terme un debat intern tan col·lectiu com individual dins les escoles. Quantes ho hauran fet? Han de retre comptes les direccions a inspecció del què fan fet i per què? M’agrada remarcar que debatre és discutir de manera argumentada, fonamentada, no de manera cridada basant-se només en les pròpies opinions derivades de l’experiència personal (no està demés recordar que l’experiència en les feines pot donar un cert ofici, però podria ser que no gran cosa més).

Però bé tornant a la proposta d’allargar l’escolaritat obligatòria als 18 anys, fet que ja va sonar fa uns anys al Ministerio de Educación amb el PSOE, em sembla una idea interessant però massa agosarada amb els temps que corren.  A més, una de les idees proposa allargar la Primària fins als 14 anys, acabant de nou com a l’EGB. No sé si seria un altre trasbals organitzatiu a un sistema educatiu no gaire sòlid, que ha estat sotmès a massa canvis en massa poc temps, a banda dels aspectes econòmics que això suposaria.

Potser una altra via, podria ser invertir en més formació efectiva a les escoles per aconseguir canvis, formació impartida per gent que realment pugui ajudar a efectuar els canvis, que col·labori estretament, en el dia a dia, amb el professorat de les escoles i instituts.

La Consellera diu ser partidària d’allargar la Primària als 14 anys i l’escolarització als 18. Però on ficaran als nanos de les escoles de Primària, si a moltes escoles no hi ha gairebé espai amb els que tenen fins a sisè (no sé si es preveu una davallada tan gran que això ho permetis sense fer obres a la meitat d’escoles de Catalunya).

Està clar que també és una mesura que reduiria l’atur, però a banda de l’arquitectura i altres canvis materials de gran repercussió econòmica, ja que parlem de diners, és una mesura viable econòmicament si això suposa molt més professorat? En quines condicions? Alguna família pot necessitar que treballin els seus nanos? Però bé, el tema més greu és que l’obligatorietat no vagi acompanyada de molts altres aspectes, que se m’escapen per una modesta entrada... i caldrà llegir més la proposta per conèixer-la amb detall, però de cop i volta, sembla un bonic paper mullat.

Josep Maria López Madrid

JO OBEEIXO, TU OBEEIXES, ELL I ELLA...OBEÏM!

Aquests dies he sigut (més) conscient d'una gran obvietat per molt que em resisteixi a acceptar-ho, a acceptar-la i a acceptar-me a mi mateix com a part  integrant del tingladu. 

Resulta que les notes, les qualificacions,  tornen a canviar i tornen a fer-ho sense haver tingut l'oportunitat de participar de cap manera. Això vol dir que, com sempre, em toca obeir les indicacions dels de dalt o dels experts, en el seu defecte. Pots o no estar d'acord però aquest no és el tema. Em costa molt entendre el rol del  o la docent com a mer reproductor d'indicacions, instruccions, decrets,... em costa molt entendre el sistema educatiu com això, una mera reproducció a mans d'uns NO pensants mestres. 

Diu la Consellera que  "no només s'està canviant el nom de les notes, sinó la manera d'aprendre i avaluar". Potser doncs, comencem la casa per la teulada i passarà el mateix que en d'altres innumerables ocasions, és a dir, res. Només cal llegir el Decret d'Avaluació per veure que aquests canvi són més...de postura que d'altra cosa.

Ja em va passar el mateix a l'any 2.006 quan de forma aferrissada defensava els progressos i vam tornar al clàssic excel.lent, notable,... En aquell moment em va sobtar que el claustre majoritàriament estava d'acord...no m'ho podia creure!

Bé, doncs sentint-ho molt pels antics companys, ara, amb els mateixos nivells de consulta, participació i decisió tornem a canviar.

Així...ara quedarà més clar..no?

Crec que al final em faran canviar de bàndol...

Para la mayoría de los seres humanos, el derecho a aprender se ve restringido por la obligación de asistir a la escuela.

Ivan Illich

David "Pataleo" Sánchez

Pd: Hi ha algun punt sobre la participació docent en les reivindicacions de les vagues del 18 de gener i del 9 de febrer???

L’escola s’obre a l’entorn. Una petita gran experiència de convivència amb la gent gran

L’article recull l’experiència d’educació en valors duta a terme conjuntament per alumnat de cinquè i sisè de l’escola Els Pins (Castelldefels). Mitjançant el treball inicial del valor de l’ajuda, un grup de nens i nenes va visitar dues residències de gent gran de la ciutat per conèixer com és la vida de les persones que hi viuen, a més de compartir una estona de jocs i conversa amb els residents.

L'experiència la podeu llegir sencera a la revista Guix de desembre.