BON HUMOR PER TEMPS...

És millor preparar-se per a una bona feina o ser feliç?

Nombrosos articles parlen sobre la importància d’educar des de tots els entorns, sense deixar de banda els interessos personals dels infants. Per molt que es vulgui  garantir el millor futur per ells, no se’ls pot assegurar que així tinguin ni un treball ni una economia estable. Per tant, es podria començar igualant tots els àmbits educatius, tant els artístics com els científics i més teòrics. En definitiva, aquesta tasca s’hauria d’exercir des de ben petits i pot influir molt com s’enfoqui el fet de lluitar per allò que t’agrada, o resignarte a una una professió més estable econòmicament però no tan passional. 

Els infants disposen de capacitats úniques i bones que els fan especials, però en general aquestes es tendeix a deixar-les de banda si no són rellevants per a la societat d’avui en dia. Aquestes capacitats s’haurien d’aprofitar i no deixar-les de banda. Un bon exemple ens ho mostra el vídeo de la xerrada de Ken Robinson, qui posa molt èmfasi al profit de les habilitats i les capacitats dels infants. En aquest sens parla d’una nena que no es concentrava a l’aula i tots els mestres deien que no se’n podia fer res. La solució la va dur a terme un metge, el qual va saber identificar i visualitzar la seva destresa, que era saber ballar. Avui dia és reconeguda com una de les millors en la seva professió, arribant a crear fins i tot una acadèmia. Amb això el que volem fer entendre es que hem de guiar als infants a que busquin i persegueixin allò que els agrada fer i no el que la societat els fomenta.  Per altra banda, i també considerem molt important i influent la tasca del mestre, ja que aquest no ha de suprimir cap habilitat educativa, per tal de que aquest no la perdi, sinó a l’inrevés, de manera que aquest ha de saber visualitzar-les i potenciar-les, per tal de poder experimentar millores com les de l’exemple anterior.

Un altre àmbit que cal mencionar es l’educació per l’error, educant als infants de manera que no tinguin por a equivocar-se, i visualitzin l’error com a un aspecte  positiu i una font d’aprenentatge que els pugui aportar nous coneixements i experiències.  Per contra si aquesta por es fomenta i s’alimenta des de ben petits, amb el pas del temps els costarà mes enfrontar-se a nous reptes i lluitar pel que realment volen, quedant condicionats i estancats, mentre que si a més a més de restar-li importància a l’error, valorem el procés, l’aprenentatge que aquest comporta i  fomentem valors com poden ser la cooperació, la intergració i la comunicació entre iguals, de manera que es recolzin entre companys tant academicament com moralment, podrem crear un clima càlid, on els infants se sentin segurs tant d’aprendre com d’equivocar-se.

D’altra banda, segons la realització d’estudis científics, és important el treball en grups heterogenis on l’intel·lecte divers sigui el protagonista. Cal remarcar la importància que aquesta tasca implica, ja que el mestre ha de realitzar una preparació prèvia del treball en grup per tal de que es dugui a terme adequadament. Per tant, no es pot desvincular quan s’estigui realitzant el treball. En aquest moment, es  pot aconseguir la unió d’experiències i coneixements, i, a més, s’estableix converses entre els estudiants,  que ajudarà el rebuig de la discriminació a l’aula. 

Tot i que no hauria de ser així, trobem que la diferenciació entre escoles de l’àmbit públic o privat pot originar grans diferències socioculturals i educatives. En una societat igualitaria no es vol que l’educació, en aquest cas el futur dels infants, estigui delimitada per la seva situació econòmica, ja que els llocs més qualificats tendeixen a estar predestinats per a gent amb un nivell econòmic més alt. Per això, les societats on la desigualtat econòmica és molt alta, tendeixen a ser societats desequilibrades i no estables. 

Per tal de crear un bon cllima a l’aula, caldrà tenir en compte aspectes com pot ser l’atenció personalitzada de tots els alumnes, per tal de poder indentificar el més aviat possible la possible discriminació a l’aula.  D’aquesta manera també es podrà discutir i analitzar situacions o events socials per tal de fomentar el raonament crític en situacions realistes. Així doncs, es farà entendre als infants la posició de l’aliat, utilitzant les narratives d’experiències o persones que puguin sentir-se marginades, creant i fomentant un bon clima d’aprenentatge.

Marta Arlandis, Elena Hungria, Lidia Guevara, Marta Farré

PROS I CONTRES DE L’EDUCACIÓ AVUI DIA

Actualment, ens trobem dins d’una realitat educativa que comporta una desigualtat que es pot percebre a les aules. Això suposa moltes diferències educatives, on influeix tant la situació econòmica de cada infant, com la seva provinença o el seu comportament a les aules. I per tant, es crea un clima de tensió entre els models educatius de les escoles públiques i les privades. Encara que es dóna el mateix temari no utilitzen els mateixos mètodes, i aquesta desigualtat i falta de comunicació en front del model educatiu és el causant principal dels alts nivells de fracàs escolar. Per evitar aquest fracàs acadèmic és molt important tenir en compte l’entorn i no tant la genètica perquè encara que segons molts estudis argumenten, com per exemple, Daniel Benjamin, que aquesta relació genètica no és tan rellevant com la social.   

Però com hem dit anteriorment, en aquestes desigualtats i exclusions socials els mestres tenen un paper molt important per fer una inclusió completa a les aules de tots els infants. Ja que han d’ajudar als nens a expressar-se lliurement i no tenir por a equivocar-se. A més, d’identificar si es produeix algun tipus de discriminació (degut que d’ençà que que Trump va guanyar les eleccions, va enviar molts missatges racistes, homòfobes i  misògins) han proliferat. 

Així doncs, per aconseguir un aprenentatge comú i individualitzat a la vegada, i que tots adquireixin el mateix nivell de coneixements és molt important el treball en grup. Perquè és una excel·lent manera per aprendre, ja que ens permet tenir uns nous coneixements  més enriquidors que no pas pel coneixement individual. Un exemple molt significatiu per comprovar que aquesta pràctica si és efectiva, es dóna en l’educació a Portugal. Perquè des de l’any 2000 segons les PISA, s’han centrat en les matèries de llengua i matemàtiques, i aquestes han millorat els resultats. Però sobretot perquè el personal docent tenen una gran devoció pels seus alumnes encara de la situació econòmica  tan pèssima. 

Aquest raonament el posem en pràctica quan ho expressem en paraules, les quals són més accessibles pels infants en una discussió grupal. Per tot això, en l’actualitat moltes empreses intenten aplicar aquest model per poder crear un ambient de treball més amè, empàtic, respectuós. I encara que, en l’àmbit laboral no es veu afectat per les diferències dels models educatius, hi ha massa professionals qualificats, i això provoca que hi hagi un excés de personal i per guanyar-se la vida han de treballar en treballs de baixa qualificació.

Malgrat tot, és molt important que a les escoles no només se centrin en una formació de la part lògica del nostre cervell sinó que també s’interactuï amb la part dreta. On els nens puguin aprendre a pensar per si sols, desenvolupin la seva creativitat i intuïció. 

Per aquest motiu, és molt important no treure del temari del sistema educatiu la dansa. Perquè com argumenta el coreògraf Akram Khan, la dansa és tan important com les matemàtiques o medicina. Ja que ballar no és només un hobby sinó que es essencial per la vida quotidiana perquè ens permet tenir una altra perspectiva de la vida. I ens proporciona coordinació, organització i creativitat.

Elena Serrano, Sara Domènech, Roser Vela, Rocío Martínez, Lydia Serra, Marina Aguirre, Andrea Mancilla i Virgínia Enguix

LOS GOBIERNOS MATAN LA CREATIVIDAD

Hoy en día vivimos en una sociedad educativa determinada por las decisiones que se toman desde las entidades gubernamentales. Partiendo de la base de que son los altos cargos de éstas mismas entidades y los encargados de establecer las leyes los que promueven la desigualdad entre clases y la discriminación, no podemos esperar ver un reflejo distinto en la sociedad que creamos.

No podemos ofrecer un futuro si nuestras mentes han quedado estancadas en el pasado. Un gran ejemplo de esta situación es el de un país cuyo nombre paradójicamente está formado por la palabra Unidos y es un gran representante de la palabra división. Es aquí donde encontramos un gran número de islamofóbicos, un término infundado gracias a los pensamientos generalizados y retrógrados de los representantes de su gobierno que a la vez se atreven a hablar de progresión.

Otra problemática que encontramos es la disonancia entre la escuela pública y privada, que con el paso de los años parece ser que continúa siendo un motivo de desigualdad de oportunidades. No podemos pretender educar y hablar a los alumnos de valores, respeto, tolerancia etc. si todo su entorno se encuentra dividido por una gran barrera social: poder adquisitivo, razas, clase social...

Para poder erradicar todos estos puntos débiles de nuestra sociedad podemos fijar nuestra atención en Portugal, donde los docentes se implican con sus alumnos pese a la grave situación económica que viven, utilizando incluso sus propios recursos y sueldos para evitar el declive del sistema educativo. Por lo tanto, independientemente de las imposiciones del gobierno, la implicación por parte del profesorado es decisiva y determinante, al fin y al cabo no dejan der ser ellos los que tienen contacto directo con los alumnos.

De este modo es imprescindible promover en las aulas el trabajo colaborativo contra la discriminación, la solidaridad contra el egoísmo, la creatividad contra privación de la libertad.

Con todo esto mantendremos las ilusiones de los futuros adultos que deben creer que cambiar la sociedad es posible, mantendremos los sueños y la esperanza de que crean en que se pueden cumplir. Por ello debemos incorporar en la educación todo aquello que mejore la creatividad de sus mentes y que trabaje no solo el hemisferio dedicado a la lógica, las matemáticas y la lengua sino a la improvisación, a la expresión del cuerpo etc. todas estas incorporaciones y mejoras junto a una mayor autonomía ayudará a los niños a descubrir por sí mismos como resolver sus conflictos, como encontrar caminos distintos.

Si la vocación de un alumno es bailar, no se le puede prohibir o negar, sino explotar al máximo sus habilidades bailando para poder llegar a ser el mejor o la mejor en el papel que él o ella quiera tener en su vida. Porque como dice el escritor Albert Espinosa “el creer y el crear están a una letra de distancia” y como creemos nosotros la creatividad y el crear comparten cuatro, las cuatro necesarias para construir un sistema educativo mejor, una sociedad que cumpla sus sueños.

Daniel Baena, Marc Prado, Eduardo Herraez, Karla Òdena, Sergi Roman, Alba Asensio, Alejandro Gil

Ja què durant uns dies és parlà tant de Pau...

Escola de cultura de pau

http://escolapau.uab.cat/index.php

Educació per la pau. Projecte de convivència i èxit educatiu. Departament d’Ensenyament.

http://xtec.gencat.cat/web/.content/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/0073/aa4551e9-5559-4648-ab08-38bcbc5f727d/educacio-per-a-la-pau.pdf

Portal Paula. Educació per la pau. Fundació solidaritat (UB).

http://www.solidaritat.ub.edu/educacio-per-la-pau-i-la-ciutadania-global/

Recursos pedagògics per a la transformació social i l’educació per la pau

https://www.sci-cat.org/documents/docs/metodologies-participatives-deducacio-per-la-pau-2010.pdf

Selecció de recursos sobre “educació per a la pau”

https://sites.google.com/a/xtec.cat/crp-terra-alta/educacio-per-a-la-pau

Xarxa de recursos sobre educació per la pau, el desenvolupament i la interculturalitat

http://edualter.org/index.ca.htm

Justícia i Pau

http://www.justiciaipau.org/

Peace on day

http://content.yudu.com/A1o3lh/PeaceOneDayEspanol/resources/index.htm?referrerUrl=http%3A%2F%2Fwww.peaceoneday.org%2Feducation%2Feducation-resources

50 films per la pau els drets humans

http://filmsperlapau.dracmagic.cat/

SEGUIM... UN INSPECTOR D’ENSENYAMENT DIU QUE S’ADOCTRINA A LES ESCOLES

Seguim immersos en el seguit, i no sé si del tot casual, reguitzell de notícies que asseguren que a Catalunya s’adoctrina a les escoles. Per mostrar una prova, el diari el Mundo ha entrevistat un inspector d’ensenyament que denuncia com a testimoni que així és. El titular no pot ser més eloqüent soy inspector de Barcelona y sí, se adoctrina en los colegios curiosament només apareix i es posiciona com a funcionari i inspector. Malauradament el diari no ha tingut temps de contextualitzar a la persona que entrevista. Els donarem un cop de mà gràcies a internet. 

Aquest inspector s’havia manifestat a favor del bilingüisme, a Catalunya sovint és una manera suau de manifestar-se a favor del castellà i contra el català. Alhora, havia anat més d’un cop a llistes d’UPD  partit que havia manifestat habitualment una animadversió contra les particularitats dels “regionalismes”. No en va, es considerava i per això van parlar d’anar plegats a eleccions que era un partit germà de Ciudadanos. Si recordeu aquest partit, on ara militen molta gent d’UPD,  fa pocs dies al Congrés dels Diputats ha intentat aconseguir recolzaments polítics en una moció contra l’adoctrinament a les aules a Catalunya. El seu intent no tan sols ha aconseguit arguments contundents en la seva contra, sinó que només haaconseguit el recolzament d’UPN.

No he tingut temps d’investigar-ho però imagino que el mundo haurà publicat que 36 dels 37 inspectors d’ensenyament a la ciutat de Barcelona, acusen al seu company d’acusacions no fonamentades i partidistes. Semblaria un bon moment per parlar del paper de la inspecció al sistema educatiu (es podria començar per explicar que molts inspectors i inspectores no saben que passa dins les aules perquè no hi entren mai, i si ho fan, pocs amb aquest ànim. Jo diria que en 15 anys no n’he conegut en primera persona cap cas), però no ho faré avui per no desviar-me del tema. Tan sols poso un comentari que apareixia al diari Ara en sortir la queixa de la resta d’inspectors. Ho firma usuari OSLAD

He estat durant vint anys donant classe. Primer, a BUP/COU. Després, a ESO/BATXILLERAT. En aquests moments, fa deu anys que vaig decidir canviar d’activitat professional.
Desde la distància i la perspectiva lògica que dóna el temps, puc ben bé dir, que si hi ha un problema greu a l’Ensenyament´són sens dubte els Inspectors:
Actuen com una mena de versió tronada i ridícula d’un vigilant de zona d’aparcament. Són d’un fariseisme malaltís, s’obsessionen per coses formals que només els qui pateixen de la síndrome bsessiva compulsiva, els podrien entendre. Ras i curt: Un Inspector és la xacra més gran de l’Ensenyament. I se de què parlo. I podria posar noms. Alguns d’ells ja feliçment jubilats, per la felicitat de tots.

Perdó, notícia de darrera hora en Jordi Barberà ens està convencent ara de que sí que s’adoctrina. Llegiu A les escoles catalanes s'adoctrina? I tant que sí. S'obliga a assistir-hi vestit, a acceptar els principis bàsics del capitalisme i del consumisme (un sistema depravat que destrueix el planeta sense immutar-se i que cada dia condemna milions… 

Josep Maria López Madrid

DIUEN QUE S’ADOCTRINA A LES ESCOLES CATALANES, DIUEN...

Com a habitual lector de notícies i titulars de premsa, aquest dies d’actualitat constant i convulsa “m’ha cridat l’atenció” el seguit de notícies sobre educació que han aparegut al diari El mundo, no és l’únic evidentment, però trobo que aquests han mantingut una periodicitat força constant tractant aquest tema. Bé, més que notícies sobre educació, eren noticies, gairebé diàries, parlant de l’adoctrinament envers la independència que es produeix a les escoles catalanes. A vegades, tot que mai no coneixem la realitat totalment ni els que vivim a Catalunya, “sobta” certa contundència en determinats arguments que venen de gent que ni hi viu ni hi treballa.

Es permeten unes alegries argumentals, com les de l’escriptor basc Aramburu, que acaba de declarar que a Catalunya s’estan fabricant éssers humans fallits, que "se'ls està instruint en el menyspreu a l'altre, en l'odi a Espanya”, deixant de banda l’altíssim % de població catalana que tenim família i orígens en altres indrets de l’Estat, com a mestre i teòric de l’educació amb 15 anys d’experiència en els dos aspectes mai no és una circumstància que jo hagi vist, amb això no nego que pugui existir-hi com també n’hi ha a Catalunya que han mostrat a l’hora d’ensenyar un biaix clarament nacionalista espanyol. Sense buscar males intencions a ningú, a les aules es parla molt i no sempre és fàcil ni tothom té clar que la nostra postura ha de ser el més objectiva possible (neutralitat activa) només entrant al drap clarament davant circumstàncies que vagin contra els drets més fonamentals de les persones. En canvi hi ha gent que des de fora mostra una clarividència... i no entro en les crítiques al denominat nacionalisme català des del nacionalisme espanyol; és una trampa que fa temps s’usa però s’escapa un xic al nostre debat educatiu.

El darrer que he fullejat del Mundo , fa un recull de les accions que el govern d’Espanya ha presentat queixa al Departament d'Ensenyament i sobre les quals li demana responsabilitats sota el suggerent títol de Urnas en los recreos y otros nueve casos de utilitzación de menores (escrits des de Madrid, un des de Lérida i el darrer des de Castelldefels, per la mateixa periodista). Un dels exemples citats m’ha fet esbossar un somriure “...la escuela Plà d'Avella, donde los alumnos de 5º de Primaria tuvieron que «recabar información sobre lo que pasó el 20 de septiembre en Barcelona» y elaborar «un mapa conceptual para comprenderlo mejor»”.  Diuen que això, i altres exemples més o menys discutibles, vulneren la llei del menor i la d’educació. Citant fonts de l’informe governamental conclouen «Los profesores y directores de centro han sido partícipes, a sabiendas, de un acto paralizado por auto judicial, sin cumplir los principios de imparcialidad, objetividad y neutralidad». Tan de bo, que aquesta fos la metodologia que s’emprés habitualment a les aules: recavar informació per comprendre.

Es parla de la manipulació i adoctrinament a les escoles catalanes (l’escriptor Aramburu fins i tot afirma que se’ls lliga l’estelada al coll als nens) i culpen un altre cop també a la immersió lingüística. Potser no està de més recordar, immersió a banda, que totes les lleis educatives pretenen educar la seva ciutadania en funció dels interessos/ideologia de les classes dominants que són les que elaboren les lleis i els currículums, i dependrà de la seva ideologia que les lleis educatives siguin més avançades o no, siguin més patriòtiques o una mica menys, més o menys europeistes...

No deixa de ser gracioses aquestes acusacions per segons qui, quan vivim en un Estat on les lleis educatives tradicionalment han estat emprades amb una alta intencionalitat política per part del PP, tan és així que les seves lleis no han comptat amb cap més suport de la resta de partits d’Espanya i d’aquí que la resta de la cambra no recolzés la darrera llei educativa del govern espanyol, LOMCE, per retrògrada/ineficaç i tendència adoctrinadora. A l’Estat espanyol no hi ha un pacte sobre l’Educació, sinó un guirigall de lleis que es van superposant en funció de qui mana. De totes maneres, com deien i pels arguments abans esmentats, les del PP susciten molt poc consens, la LOCE que no es va arribar ni aplicar, i la LOMCE va ser fortament contestada des del seu principi i sembla condemnada o a la seva desaparició o a una progressiva reestructuració per la necessitat d’acords polítics.

Desconec si a nivell d’Estat s’ha arribat ni a intentar, però és clar que els aspectes importants pel progrés i benestar d’un lloc haurien de ser consensuats, al màxim possible per aspectes acadèmics, i no armes polítiques (com durant força temps ho han estat les pensions amb el pacte de Toledo). A Catalunya es va intentar amb el ja oblidat Pacte Nacional per l’Educació, però si està oblidat està...

Tornant al tema de la immersió, el diari la presenta amb un suggerent títol Niños de la inmersión, fàbrica de patriotes  amb els seus pros i contres en forma de casos particulars, sembla fora de cap dubte que és un model d’èxit que no s’hauria de mesclar amb altres aspectes. El model ha garantit que la pràctica totalitat de la població escolaritzada participi del mateix model evitant així segregacions que tenen un caire més perillós a nivell social, i que la població que n’ha estat escolaritzada, en general, domini els dos idiomes. Un altre debat seria si en algun indret el projecte lingüístic estaria bé que inclogués alguna hora més de castellà per millorar el domini però també sabem que en altres llocs el que no es domina és el català. Aquest debat, per mi obert de manera artificiosa i desenfocada pel conseller Maragall, s’ha vist en els darrers anys impulsat per entitats que han promogut més hores de castellà aconseguint el suport d’algunes famílies. 

El diari també informa el cas del calvari d’una família que va demanar més hores de castellà a la seva escola sense pretendre justificar determinades accions, considero que altres són plenament comprensibles. Però bé, cadascú... 

En el darrer que faig una ullada una mare argentina de les que han aconseguit que una escola de Castelldefels augmenti les hores de castellà argumenta: Yo no entiendo nada de política. Lo único que puedo decirte es que mi hijo se sabía los días de la semana en inglés y en catalán, pero no en espanyol. A mi em sembla innecessari però legítim que puguin voler més hores de castellà però si aquest és l’argument...

Per concloure perquè és un tema complex i llarg, recuperant la idea de la immersió en tant que model lingüístic que assegura l’aprenentatge de dues llengües és clara la seva eficàcia, un altre debat són els currículums i les singularitats de cada docent. Però molts i moltes hem après català, l’idioma del país que algú sembla oblidar/obviar o no respectar, gràcies a l’escola; a més és l’única manera d’aconseguir un aprenentatge d’una llengua, la única que aconseguiria també que el nostre sistema educatiu també aconseguís ensenyar anglès a l’alumnat, un % d’hores d’immersió en aquesta llengua i menys gramàtica, idea que també ens serviria pel català i pel castellà, of course.

Josep Maria López Madrid

LA PRIMERA GRAN REUNIÓ AMB LES FAMILIES

Per aquestes dates a les escoles es realitza una reunió grupal amb les famílies. Els formats i les modalitats són força variats però hi ha alguns aspectes que, segons el meu parer, haurien de ser motiu de reflexió.

L’hora de la reunió: habitualment es fa en sortir els nens i nenes a la tarda amb servei d’acollida per poder anar amb els nens i nenes. D’entrada ja és una aproximació que sembla prou correcte perquè encara deu quedar alguna escola que manifesta clarament que no vol nanos a la reunió però no facilita que puguin estar amb algú mentre la família hi assisteix. També hi ha centres que la fan a l’hora que els és més còmode a les mestres: al migdia a l’hora de feina per no haver-se de quedar a la tarda. En alguns llocs argumenten que total ve la mateixa gent que a la tarda. Evidentment és una opció respectable si es veu corroborada amb al realitat, però cal tenir en compte el que pot suposar això a les famílies que tinguem.

En alguna escola, la reunió la fan força més tard, tirant cap al vespre per intentar facilitar al màxim l’assistència de famílies. Evidentment aquí cal compaginar i compensar l’esforç laboral del professorat i és una opció que també podria ser discutible per allunyar-se tant de l’horari docent.

Sigui quina sigui l’opció escollida, així com la resta d’aspectes que envolten la reunió, per descomptat ens donaran força informació de la professionalitat del centre o potser hauríem d’anar dient més del seu equip directiu a moltes escoles (en ser qui pren la decisió sense consultar realment al professorat), i de quin posicionament té l’escola envers les seves famílies.

A moltes escoles es fa un recompte de les famílies que assisteixen i en algunes es parla de què fer per aconseguir acostar més les famílies al centre. Però no sé si la inspecció educativa és un aspecte que supervisa, com tampoc no sé si ho fa quan en una escola marxen massivament mestres a treballar en un altre indret.

Tornant al cos de l’entrada, és interessar veure de què es parla a la reunió? D’educació? D’aspectes organitzatius? De tot una mica? Una mica d’organització i poca cosa més?

Hi ha escoles que verbalitzen la seva preocupació per la baixa assistència de les famílies però no sé si en totes reflexionen realment de perquè pot passar: les famílies no estan preocupades en el que els puguin dir a l’escola dels seus fills o filles? L’experiència els ha demostrat que aquestes reunions no serveixen de gairebé res? S’ha parlat amb famílies per mirar d’esbrinar perquè succeeix? O senzillament es critica a les famílies sense més?

S’avisa amb prou temps de dia i hora de la reunió a les famílies? Se’ls demana compromís i treball conjunt? O tan sols que obeeixen tot el que es demana des de l’escola? Es passen amb anterioritat els punts que es tractaran a la reunió?

Són molt els interrogants que s’han de plantejar per fer-ho el millor possible i treballar el més proper possible amb les famílies. De totes maneres, a mi em sembla que massa reunions són una pèrdua de temps, massa genèriques sense parlar realment de gran cosa.

En canvi d’altres, les profitoses, són personalitzades a l’aula, fan dinàmiques perquè les famílies vegin com s’està treballant amb els seus fills i filles, es parla de com es fan les coses i sobretot PERQUÈ...  si a moltes escoles el professorat es queixa que els cicles són massa informatius, que la informació es podria enviar per correu i dedicar-se a aspectes més productius; segurament és un raonament que es podria traslladar a la reunió de principi de curs amb totes les famílies de la classe.

De totes maneres, jo crec que en alguns llocs a les famílies els tocarà, si volen ajudar realment als seus fills i filles, prendre un paper més actiu de queixa i protesta davant les instàncies pertinents. De fet, ja està passant amb circumstàncies de suposat maltractaments per part de mestres a nens i nens en els quals l’escola no fa gairebé res i les famílies es veuen empeses a presentar cartes de protesta... cartes d’aquestes durant el curs passat ja va haver-hi a diferents escoles, i el més trist és que cartes d’aquestes, les fetes de bona fe per protegir les seves criatures, són evitables si s’abordessin els conflictes d’una altra manera: dialogada i procurant solucionar-ho no dient “que no s’hi pot fer res” o negant/manipulant els fets en benefici d’un malentès corporativisme.

Recordo en una no-escola a la qual acabava d’arribar ens van obligar a fer la reunió de primer de primària amb les famílies abans de començar les classes: quan encara no coneixíem els nanos les dues tutores i tampoc no coneixíem l’escola, evidentment sense ningú de l’equip directiu, i ens deien que era per donar confiança a les famílies que comencen primer! Però quina confiança sinó teníem gairebé res amb cara i ulls a explicar! Que diantre els devíem explicar? No ho recordo, els llibres que tenien, què havien de ficar a la bossa de la piscina... després una mare ens deia que se’ns veia molt perduts als dos tutors, perduts? Sinó sabíem encara gairebé ni on érem! Segurament llavors cap família es va queixar, jo crec que a vegades les famílies quan reben aquests missatges des del centre el que fan és anar allunyant-se mentalment d’ell i és clar, com m’explicava l’altre dia una mare de la reunió de l’institut, després de rebre missatges incoherents pensen una hora i mitja perduda, potser no es queixen però ja no esperaran gran cosa del centre.

Josep Maria López Madrid

Benvolgut professor /a,

Sóc un supervivent d'un camp de concentració.  

EIs meus ulls van veure allò que cap home hauria hagut de presenciar:

cambres de gas construïdes per enginyers instruïts,

nens en verinats per metges professionals,

nens morts per infermeres professionals,

dones i nadons morts a trets i cremats per graduats en altes escoles majors i universitats.

Heus aquí que jo sospito de l’educació.

La meva petició és: ajuda els teus estudiants a arribar a ser humans.

EIs teus esforços mai han de produir monstres, hàbils psicòpates, futurs Eichmans.

El llegir, I ‘escriure,  l’aritmètica ... són importants només si serveixen per fer més humans els nostres nens.

(Extret de Carrie Supple: Desde el prejuicio al genocidio. Aprendiendo sobre el holocausto. (1993) Trentham Books. Stoke on Trent.

Agafat de l’escrit de la Marta Burguet: La resolución de conflictes en l’àmbit escolar:

http://www.raco.cat/index.php/educaciosocial/article/viewFile/143123/240678

Una altra tornada al cole

Com a acostuma a passar vivim una tornada a l’escola sense parlar gaire d’educació a massa escoles. A massa centres hi ha excessives tasques d’emmagatzematge i manipulació, gairebé pròpies d’un operador logístic, fins i tot pel que sembla en alguna escola muntatges desorbitats i arriscats de mobles.

Però escasseja en alguns indrets parlar de coordinació educativa raonada, fonamentada i professionalment consensuada, és a dir, discutir de les diferents opcions quina és la millor educativament parlant per l’alumnat i s’acorda dur-la a terme, de quina manera, pros i contres, com es valorarà, etc.; no el consens dels que tallen el bacallà al centre, de les què ho saben tot i ho esgrimeixen de manera enèrgica valent-se de la seva situació de superioritat al centre, és a dir, el que transforma en suposat consens les idees –sovint educativament no gaire fonamentades –de les més fortes de la contrada, que volen fer valer la seva posició de domini, protegir les seves pràctiques no gaire professionals o senzillament defensar les seves creences sense sotmetre-les al necessari debat professional.

A més aquest curs augmentaran la dosi de Competències Bàsiques (CCBB) amb una prova de medi, dirigim-nos a un programa acadèmic adreçat a les mateixes; un estudi interessant seria esbrinar el % de temps que en els darrers anys s’ha incrementat a les aules en dedicació a l’entrenament de les CCBB. Arribarem a fer cursos que només preparin per les proves? Amb aquesta tendència, l’alumnat amb més dificultats necessàriament ha de fer més nosa als centres, fet que xoca amb aquell bonic eslògan “cap nen es quedi enrere”.

Però bé, tornant a la tornada a l’escola si ets un nen o nena és difícil no haver rebut la pregunta a punt per anar cole? Típica pregunta que irromp amb contundència foragitant al clàssic quina calor què fa!

Una enquesta a les direccions d’escoles del Regne Unit ha anunciat que hi ha força estudiants dels més petits que no estan preparats per començar escola, reclamen que hi hagi més inversió a les primeres edats i més diners per serveis a les famílies. 

Les respostes a la pregunta sobre el desig de tornar a escola, en més d’una ocasió reben una resposta negativa o una afirmativa real o de caire “compromissari. Ja que a alguns els tocarà passar moltes hores asseguts a cadires, sense tenir gaire veu ni vot i duent a terme activitats a mode de peces. Així que un article  ha decidit preparar l’ineludible moment oferint consells per motivar als nanos per quan tornin, però com diria aquell gran comunicador, en algunes escoles al soci no se li pot enganyar.

Per qui es queixi que pensi que encara podria ser pitjor, es podria tenir un inici de curs com a mínim més original: a una escola anglesa han fet tornar nens a casa perquè no portaven exactament els pantalons de l’uniforme que els havia exigit l’escola, i qui no podia anar a casa el mantenien en una classe sols. L’alumnat va ser obligat a fer una filera mentre plovia perquè el professorat li revisés si portaven exactament els pantalons que calia haver comprat al lloc indicat, no uns que s’assemblessin molt, al loro que no us.... Imagineu bé, si porten botes en comptes de les sabates de rigor també seran  retornats cap a casa, al centre no se li escapa res del necessari per una bona educació ;)

Josep Maria López Madrid

FAULA DE LES DIVERGÈNCIES EN LES DIFERÈNCIES INDIVIDUALS

Una vegada, ja fa temps,

els animals varen decidir fer quelcom

per afrontar els problemes del “món nou”

i organitzaren una escola.

Varen adoptar un currículum d’activitats

consistent a córrer, grimpar, nedar i volar.

I perquè fos més fàcil d’ensenyar-lo

varen inscriure tots els animals a totes les assignatures

L’ànec era un estudiant excel·lent

en l’assignatura de natació,

de fet superior al propi mestre.

Va obtenir un suficient en vol,

però en carrera va resultar ser molt negat.

Com que era d’aprenentatge lent en carrera

va haver de quedar-se a l’escola una hora més

i abandonar la natació.

Però la mitjania s’acceptava a l’escola,

de manera que a ningú li va preocupar el fet,

a excepció, com és natural, de l’ànec

La llebre va començar el curs

com l’alumne més distingit en carrera,

però va sofrir un col·lapse nerviós

per excés de treball en natació.

L’esquirol era excel·lent en grimpar,

fins que manifestà una síndrome de frustració

en la classe de vol,

a on el mestre el feia començar des de terra,

en lloc de fer-ho des del cim de l’arbre

a l’últim es va posar malalt de rampes

per excés d’esforç

i llavors el varen qualificar amb un 6 de grimpar

I amb un 4 en carrera.

L’àguila era un noi problema,

I va rebre moltes males qualificacions en conducta.

En el curs de grimpar

superava tots els altres

en l’exercici de de pujar fins a la copa d’un arbre,

però, s’entestava a fer-ho a la seva manera.

Al finalitzar el curs, una anguila normal,

que podia nedar excel·lentment,

i també córrer, grimpar i volar un xic,

va obtenir la mitjana superior

i la medalla al millor alumne.

Faula treta de Lorenzo (coord.) (2001). Guia d'activitats dels crèdits pràctics de disseny, desenvolupament i innovació curricular (2001). Edicions Universitat de Barcelona.

BONES VACANCES!!!

UNA MENA D’AUTOAVALUACIÓ DOCENT

Navegant per la xarxa he trobat un blog anomenat “Actualidad Pedagógica”
on trobem una interessant entrada sota el títol de “cómo ser un mal professor II: 10 sencillos pasos para bajar la confianza de los alumnos” 

Ara que amb pinces ens acostem a final de curs i on malauradament hi ha mestres que passen un mal moment perquè s’estan inventant notes finals de cicle del nou decret d’avaluació del juny del 2016, sembla una bona idea autoavaluar-nos una mica en funció d’aquells senzills passos per ser mal docent. Jo ja ho he fet, però l’autoavaluació és secreta ;)

-utilitza la competitivitat com a eina fonamental d’aprenentatge.

-exposa públicament els fracassos.

-genera por a equivocar-se.

-dona més importància al resultat que a l’actitud.

-avalua el coneixement no el procés de millora.

-etiqueta a l’alumnat.

-utilitza el càstig per reduir conductes no desitjades.

-atribueix els mals resultats a la manca d’interès de l’alumnat.

-prioritza l’ordre al gaudir a l’aula.

-no siguis massa proper a l’alumnat.

...

David Sánchez Sánchez