QUÈ FAN LES BONES MESTRES?

Imagino que compartireu amb mi que aquesta és una bona pregunta, de resposta no tan clara i massa subjecte a opinions subjectives i a controvèrsies o perversions depenent d’on es posi el dit a l’ull de l’avaluació. 

Malgrat que mesurar la qualitat docent és un fenomen complex i controvertit, en el qual intervenen força variables, m’ha semblat interessant recuperar algunes idees d’un article. És un estudi que analitzà la relació entre efectivitat docent i el progres de l’alumnat. Aquí tenim algunes idees de l’article de què com treballa el professorat eficient:

-          Ús d’instrucció personalitzada, de mètodes per descobriment i altres metodologies de caire pràctic, saben fer servir una gran varietat d’estratègies d’ensenyament.

-   Posen l’èmfasi en el nen/a-noi/noia, és el centre, i com a tal, l’important és el seu aprenentatge. Proveeixen l’alumnat amb habilitats bàsiques i pensament crític perquè tingui èxit. Per tant, maximitzen el temps d’instrucció, destinen més temps a ensenyar que a la gestió d’aula.

-   Habilitat per explicar de manera clara els continguts i per proporcionar instruccions clares als estudiants durant els seu procés d’ensenyament-aprenentatge.

-  Reconeixen la complexitat de l’assignatura i se centren en la conceptualització significativa dels coneixements, en lloc de factors aïllats, sobretot en matemàtiques o la lectura.

-       S’aconsegueixen millors resultats quan s’emfatitza el pensament crític i la memorització, no cada cosa per la seva banda.

- Tenen bones expectatives sobre l’aprenentatge de l’alumnat. L’habilitat de comunicar grans expectatives als estudiants fa que tinguin millors resultats.

- L’ús de la tecnologia quan s’empra per ensenyar habilitats de pensament d’ordre superior, alhora que s’ajuda a fomentar el pensament crític entre l’alumnat.

- L’avaluació la duen a terme durant tots els procés d’ensenyament-aprenentatge, emprant una gran varietat d’estratègies, tan formals com de caire més informal. Oferint a l’alumnat un feed-back significatiu.

- Mantenen un ambient d’aprenentatge positiu i productiu gràcies al seguiment de rutines amb autonomia en el seu aprenentatge.

-  La gestió de l’aula es basa en el respecte, justícia, confiança. On el clima positiu és fomentat i mantingut.  El professorat genera un clima positiu establint i reforçant les expectatives clares al llarg de l’any escolar, però sobretot a principi de curs.

-  En una classe productiva i positiva el o la docent té en compte tant la vessant acadèmica de l’estudiant, com la social i les seves necessitats personals.

 Josep Maria López Madrid

BATAMO: UN RACÓ COOPERATIU DE LLENGUA PER A CICLE INICIAL (I+)

Avui us parlarem d’un fantàstic joc de Djeco per a muntar un racó cooperatiu dins l’àrea de llengua (qualsevol llengua). És un joc perfecte per a un grup de 4 alumnes i per jugar en parelles.

La dinàmica és molt simple i coneguda però la presentació del joc (il.lustracions) i el gran format de les lletres i cartes el fan molt interessant i motivador.

En primer lloc cal repartir les cartes entre les dues parelles de manera que quedin en dues piles cap per avall.  Hi ha dos tipus de cartes: cartes lletra i cartes tema.

En contar tres les dues parelles treuen una carta i la col·loquen, girada, al centre de la taula. La primera parella que pronunciï una paraula que contingui les dues lletres guanya les dues cartes.

En el cas que apareguin una carta lletra i una carta tema (animals, ciutats, noms i colors) al mig de la taula, la parella que digui en veu alta una paraula relacionada amb el tema, utilitzant la lletra, guanya les dues cartes.

Si apareixen dues cartes tema les parelles han d’escriure 5 paraules de cada tema en un tros de paper. Guanya les dues cartes la parella que acaba primer i revisa amb atenció com s’escriuen les paraules.

Les possibilitats i variants són moltes i molt diverses, per exemple, que juguin escrivint les paraules, que juguin escrivint oracions, que apareguin aspectes ortogràfics o gramaticals treballats a l’aula...així podríem utilitzar el racó per cursos superiors.

Una altra possibilitat és afegir cartes de camps semàntics que ens interessin, per exemple:

La partida s’acaba quan una parella es queda sense cartes.

Una altra possibilitat és establir una normativa cooperativa on l’objectiu de la partida sigui comú i/o on tothom tingui una tasca específica que, en posar-la en comú, es pugui aconseguir la fita proposada, per exemple, arribar a un nombre establert de paraules, no fer més de X faltes d’ortografia, aprendre com s’escriuen X paraules, ...

David Sánchez Sánchez

VAGA DE DEURES

Arrel de la vaga de deures, escoltava un programa de ràdio que sovint em poso a la tarda en els múltiples trajectes en cotxe, que si a sobre alguns nanos van malament només fa falta que els treguin els deures.

El presentador no sap, com és comprensible, que els que van malament a educació primària no és perquè sí, i no és perquè no facin els deures. De fet molts no tenen a ningú que els ajudi a fer-los, perquè els deures com tantes altres coses dels nanos és un territori dominat per/necessitat de la presencia familiar. És a dir, molts nens i nenes sense la pressió i/o acompanyament familiar no els farien gairebé mai (sobretot tenint el compte quins són majoritàriament el tipus de deures que es posen), els fan perquè tenen la família a sobre. Ara està de moda posar molts deures, es pensa algú que en aquestes escoles elitistes on posen un munt de deures ja a nens/es de 6-7 anys els farien sense la família a sobre? De quantes hores és la jornada d’aquests nens/es?

Igualment passa a l’hora d’estudiar pels exàmens tipus vòmit (el que es vomita el contingut conceptual i després no te’n recordes de res) només ho fan els que tenen la família a sobre (pot ser de diferents maneres però les tenen).

Mots nens i nenes no tenen ningú que els ajudi (de la manera que sigui) realment a casa i per això no fan els deures; i els que no són especialment dotats per l’ensenyament més tradicional ho acostumen a passar malament a l’escola, perquè depèn de l’escola on vagin els fan sentir-se tontos, fracasats...

“Graciós” era sentir al Ministro de Educación parlant que era un tema que s’havia de debatre i parlar-ne, que no es solucionava d’aquesta manera, “graciós” dic perquè el seu partit sempre ha destacat per la manca de conversa real en aspectes d’educació, en no pactar amb cap altre partit les seves lleis educatives que ràpidament són derogades quan perden el poder; i en part és així, perquè les seves lleis educatives tenen un rerefons a ranci que no respon als coneixement actuals en les anomenades ciències de l’educació.

Una notícia també cita les queixes del mestres al respecte de la vaga, però quantes vegades s’han plantejat els sentit d’aquests deures? N’hi ha molts que sí, i molts d’altres que no; vivim  en un lloc obsessionat per les hores no qualitatives i que no té prou en compte un bon aprofitament del temps (fet que també es veu en les llargues jornades laborals de massa feines que són difícilment productives).

I ja que es parla tan de diàleg, quan es dialoga sincerament amb les famílies de perquè són els deures què es posen, quin és l’objectiu, quan s’escolten realment les opinions de les famílies? I encara diria més, a quantes escoles s’escolta realment la veu del professorat? (ara que la tendència és que moltes direccions simplement donin ordres o facin veure que hi ha consens) a quantes es discuteix educativament de manera seriosa? Per fer-ho ha d’haver-hi temps i espai en l’organització del centre. No serveix parlar una cosa complexa com aquesta en dos minuts per després simular un consens quan no hi ha hagut debat fonamentat (cas real i literal evidentment).

En el fons trobo normal que una iniciativa així la secundin les famílies, són les que veuen realment el que els suposa això pels seus fills/es, les hores que han dedicar a tasques avorrides, sense massa sentit educatiu que els gasten el temps lliure amb els seus infants i a sobre genera tensions familiars.

Caldria recordar que l’educació integral dels nens i nenes, és a dir, l’educació del nen/a en el seu conjunt, no és en el nen mates i llengua per passar unes proves; l’educació obligatòria no té sentit que serveixi per això, hem d’aconseguir desenvolupar al màxim totes les qualitats del nen o nena; per la qual cosa, serveix molt més una bona extraescolar (volguda pel nen o nena) que moltes hores d’exercicis repetitius o de feines que a l’escola no s’han sabut acabar.

Josep Maria López Madrid

PASSEM A L’ACCIÓ...

Entenem per educació un procés continu d’aprenentatges pels quals els éssers humans creixem en totes les nostres dimensions (psíquica, física, emocional, i social) i que ens ajuda a incorporar-nos en la nostra societat, la qual està en canvi constant. Aquesta educació ens permetrà prendre decisions, plantejar-nos qüestions i resoldre-les, en definitiva, a desenvolupar-nos en el món en què vivim. Partint d’aquesta base ens preguntem si les metodologies aplicades en l’actual sistema educatiu afavoreixen o no a justificar l’anterior definició sobre el que ha de ser per nosaltres l’educació.

Ens hauríem de replantejar la figura del mestre, la concepció d’aquella classe magistral que avorria als alumnes i on només el mestre tenia tota la raó (tant en els continguts com en els valors transmesos), on els alumnes no tenien res a dir. Cal que passem a l’acció, fent un gir de 360 graus a la metodologia aplicada i canviar els rols a les aules, és a dir, que els alumnes siguin els protagonistes dels seus propis aprenentatges (afavorint, així, a un aprenentatge més significatiu) i entendre la figura del mestre com un guia per ells. Mestres que els hi proposi conflictes reals, que els faci reflexionar per poder ser crítics amb allò que els envolta i amb ells mateixos, que aporti uns valors universals, que apostin pel diàleg a l’aula, que activin una metodologia activa i cooperativa entre els alumnes, que els faci creure en ells mateixos i en els seus processos d’aprenentatge, que no els fiqui al cap la idea que equivocar-se està malament, un acompanyament global que ha de sorgir de les motivacions i dels interessos dels alumnes, per tal que aquest noi o noia sigui capaç d’enfrontar-se al seu dia a dia el més autònomament possible.

Un dels punts més rellevants que ens qüestionem seria la tendència a reprimir la creativitat innata dels nostres alumnes, jerarquitzant els continguts del currículum, donant més importància a assignatures troncals com les matemàtiques o la llengua i subestimant les arts. Un adult creatiu és un nen que ha sobreviscut. Com a mestres ens hem de plantejar que contra més pensem, més creatius serem, i els nostres alumnes també. Així, aquesta capacitat innata en els nens i nenes no es veuria afectada, això si, no és una feina fàcil, i molts mestres hauran de sortir de la seva zona de confort i canviar radicalment la seva metodologia. Deixem que els nostres alumnes descobreixin els seus talents, els seus somnis, les seves il·lusions i ajudem-los a desenvolupar-les, segur que serà un camí on nosaltres, els mestres, també hi aprendrem.

Creiem que el sistema educatiu actual no afavoreix a la creativitat ni al talent de cada nen i nena, i és molt inflexible, té una organització molt individualista i centrada en el resultat, donant-li més importància que al mateix procés d’aprenentatge. És més important el què aprenem que el com aprenem? Hem d’entendre que cada alumne evoluciona i aprèn d’una manera diferent segons les seves capacitats i personalitat, per tant necessitem un model educatiu que cobreixi totes aquestes diferències, sense excloure a cap alumne. Que faci descobrir a cada alumne el seu talent, i que accepti la diversitat com a part de la societat.

L’educació, com la societat, és un sistema en canvi constant, hem de ser realistes i afrontar-lo, no tenir por, i passar a l’acció, innovant en les metodologies pedagògiques, no oblidant mai que la nostra futura societat estarà a les mans d’aquests que són ara els nostres alumnes.

Passem a l'acció.

Marta Montfort, Saray Pérez, Natàlia Cruz, Arnau Cañas, Laura Blasco, Inés Álvarez, Núria Prósper

POBRES I GRASSOS

Una notícia anglesa ens explica que els experts avisen que al 2020, 3 de cada 5 infants de famílies de baixos ingressos seran grassos. Diuen que és un aspecte que pels costos comença a preocupar al sector sanitari, ja que en el futur ens presenta més problemes de salut amb les despeses que això suposa.

La segregació escolar contribueix a la segregació de salut ja que depenent de la teva classe social tens més números de ser obès, fenomen que s’observa paral·lel al del consum de tabac; a grosso modo seria que el fabriquen els rics i educats perquè fumin els pobres i menys educats, bé de fet, en un altre aspecte i allunyant-nos un xic passa semblant amb els països rics i les armes. Per qui vulgui saber més del món de l’armament, que visiti el web del centre Delàs d’estudis per la Pau.

Tornant al tema que ens ocupa, com sempre quan parlem de menjar, a la notícia apareix el menjar escombraria: es parla de prohibir la publicitat durant la programació infantil o bé d’un impost sobre les begudes ensucrades. Segurament són mesures també convenients, a nivell educatiu d’entrada sembla interessant restringir les ensenyances que la publicitat imparteix als infants. De totes maneres, al nostre país seria una mesura complicada. No tan sols perquè els anunciants tenen una gran capacitat d’influència en les televisions sinó perquè molts nens i nenes de casa nostra consumeixen televisió d’adults.

PERÒ tenim un sistema educatiu saludable? Es cuida l’autoestima dels nostres infants? Es treballa per una major comprensió de la publicitat i els mitjans de comunicació? Es té prou cura de la important franja del menjador escolar als centre educatius? Es contempla l’activitat física de manera global dins el centre educatiu? Es pot recuperar  l’esport escolar o està definitivament sentenciat per  l’esport federat? S’incentiva la pràctica esportiva dins el centre tant per nens com per nenes? (s’actua educativament en el pati?).

Moltes qüestions que ens haurien de portar a reflexionar sobre l’educació escolar i familiar de les nenes i els nens pel que fa a la seva salut. 

Quan pensava sobre aquests interrogants, m’ha vingut al camp un article que vaig escriure fa un temps amb la Laura Carbonero quan compartíem inquietuds pedagògiques, ara amb la Laura compartim una amistat de caire més educatiu en sentit ampli. L’article el vam titular La pràctica esportiva en edat escolar i la prevenció de l’obesitat  

Tornant a la notícia que m’ha fet pensar en aquesta entrada, és només una notícia però no parla de la promoció de l’activitat física com a element dins un estil de vida saludable, què també ens portaria a parlar de la prohibició del moviment, del cos com diria Ken Robinson al seu famós vídeo de les escoles maten la creativitat, dins l’horari de moltes escoles.

Josep Maria López Madrid