LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ A L'ESCOLA?

Avui em toca, com diria en Josep,  fer de pancartero (altre cop). Certament ha estat una entrada més aviat casual que m’ha recordat mentre hi pensava,   vivències vàries i pròpies relacionades amb   l’estat pseudo-policial en què s’han transformat algunes (moltes?) escoles públiques. Potser m’ho ha provocat, inconscientment, el nou i flagrant premi Nobel de Literatura i s’ha accelerat, accidentalment, gràcies la meva paternitat relativament incipient i les cabòries filosòfiques que això implica (no he pogut evitar col·locar mentalment als meus fills en la situació dels i les protagonistes del vídeo). 

Sigui com sigui, el vídeo que anuncia l’Exposició d'il·lustracions per la llibertat d'expressió "No Penso Callar" a la Fundació Antoni Tàpies m’ha arribat a indignar de manera poc habitual. M’ha fet recordar, projectar, pensar i ,com no, establir paral·lelismes amb la meva feina i la transformació soferta per l’Educació Pública en aquests últims anys pel que fa a la participació dels i les alumnes (?), la participació dels i  les mestres i l'estat de la llibertat d’expressió a l'escola.

Em venien al cap algunes preguntes...

És possible l’existència de llibertat d’expressió en entorns no democràtics on la participació i la reunió queda manipulada i limitada  a ocasions puntuals?

És possible, doncs, que els i les nostres alumnes tinguin llibertat d’expressió, participació, democràcia...?

Els condicionants laborals actuals del professorat condicionen la  llibertat d’expressió?

És necessari, en conseqüència,  crear mecanismes paral·lels de trobada, espais il·legals i subversius de reunió pels mestres i alumnes? Serem, aleshores, proscrits?

Així, en espais on existeix teòricament la llibertat d’expressió, pot aquesta estar coaccionada?

Bé, espero que els amics i amigues de l’Escola XXI ens solucionen aquest tema...(En Bob ja ho va fer ;)