¿QUIEN COÑO ES?

¿QUIÉN COÑO ES?

Fa un temps va arribar a les meves mans una iniciativa d’aquelles que em  va convèncer només llegir les quatre primeres línies de presentació. Em va convèncer el títol i també la ironia  amb el que estava emprat...sexisme al llenguatge?

Em va convèncer, sobretot, perquè crec (i consti que m’agradaria dedicar-hi més temps a filar molt prim sobre la meva pròpia visió de la qüestió de gènere) que és una de les claus per variar substancialment el punt de vista sobre la qüestió de gènere, vaja, per modificar els estàndards i referents, intel·lectuals,  artístics, culturals... elaborats des de la perspectiva masculina, masclista, i en els que la dona ha quedat en un enèsim terme.

 “Su objetivo es invitar a la reflexion sobre el ostracismo al cual la historiografía, las Universidades, los medios de comunicación, los manuales y otros textos de difusión artística, las instituciones culturales, los museos y la propia la disciplina de la Historia del Arte ha sometido a la mujer.”

Així a ¿Quién coño es? es presenten tot un seguit de dones artistes de diferents camps a qui la “Historia de l’Art” ha arraconat dels espais de prioritat. Jenny Holzer, Madge Gill, Grandma Moses, Käthe Kollwitz o Carrie Mae Weems són algunes d’aquestes artistas.

Relacionar el camp de l’art amb d’altres, i establir-hi una via d’intervenció a les aules de les escoles i instituts em sembla una conseqüència natural...Així que animeu-vos i doneu un profund cop d’ull...

David Sánchez Sánchez

TOTS CONTRA TOTS: COMPETICIÓ ENTRE L’ESCOLA PÚBLICA

Comencen les portes obertes, aquells moments en els quals les famílies intenten esbrinar alguna cosa de les escoles que visiten (el David ja va escriure el curs passat una bona entrada al respecte però la situació dóna per vàries entrades anuals), cosa que en ocasions no és del tot fàcil, a vegades per la seva manca de coneixement que el faciliti una comprensió del que se’ls explica, a vegades per manca de concreció dels centres...

El que cada cop sembla més clar, és a on ens porten els dirigents polítics que regeixen l’educació del nostre país. No sembla pas que el model sigui cooperar per millorar, un model que té clars avantatges com la inclusió de tothom, el compartir, l’avançar de tothom disminuint les desigualtats i injustícies. La cantarella que se sent a massa centres públics, és la de que cal competir contra les altres escoles públiques del municipi, sota el teló de fons del descens de matrícula per la baixa natalitat i disminució en l’arribada d’immigració.

La batalla està servida, en comptes de compartir les bones experiències, procediments, estratègies organitzatives entre els equips directius de les escoles públiques (també hauria de succeir amb les privades/concertades ja que totes ofereixen un servei públic, però avui ens cenyim a la xarxa pública) engeguen campanyes de propaganda, més o menys afortunades, on miren de captar futures famílies; per descomptat la campanya arriba a les llars d’infants, i s’observen comportaments curiosos on fins i tot en reunions que són per altres coses, famílies de diferents centres venen alliçonades per seduir la futura clientela.

Hi ha qui diu que la competència és la única solució perquè les coses funcionin, fins i tot recordo que m’ho va dir fa anys un inspector d’educació, em comentava que una vila tenia bona xarxa pública perquè tenia competència de la privada; malauradament això és fals, aquella localitat tenia bons resultats la xarxa pública perquè les seves famílies tenien un nivell socioeducatiu similar als de l’escola privada/concertada. I no parlem d’un supervisor d’aquells que porten els seus fills/es a l’escola privada i ni se’ls passa pel cap, dur-los a la pública. És llavors quan em ve al cap aquella idea anglosaxona tan interessant: els càrrecs públics haurien de fer ús dels serveis públics.

“Curiosament” la cançó que se sent a algunes escoles sobre la necessitat de competir amb l’escola pública la mateixa escola publica, no esmenten la concertada, deu ser perquè saben que no hi ha partit?

 A més, la competició massa vegades sabem que ens porta a mentir, fingir, fer trampes... a aquella famosa frase del písalo o al enemiga ni agua¸en principi valors que no desitgem que triomfin als nostres centres.

Per qui tingui temps i interès, un bon estudi pot ser anar recollint on hi ha amenaça de tancament de línies per manca de nens/es a l’escola pública o a la privada/concertada? No sé si els resultats ens sorprendrien...

Josep Maria López Madrid

PREVENIR I TRACTAR ELS ABUSOS SEXUALS A LA INFÀNCIA I ADOLESCÈNCIA

Recentment l’actualitat de nou ens copeja i ens recorda la problemàtica dels abusos sexuals a menors a la nostra societat, on s’estima que un de cada cinc infants és víctima de violència sexual.

No em pot deixar de venir al cap què podria dir una part de l’opinió mediàtica si aquest darrer cas hagués succeït en un centre públic, què s’hagués dit de l’ensenyament públic, del funcionariat, de sort que a la privada es fan les coses amb seriositat... no vull pecar de demagog i injust, ja que a més desconec de primera mà el cas dels Maristes, per això, no opino d’aquest cas concret, però a vegades són comentaris que se senten i en canvi obliden el que recentment ha tornat a recordar l’OCDE: la manca d’igualtat d’oportunitats del nostre sistema educatiu.

Però tornant al tema que ens ocupa, la desgràcia que assota la nostra societat civilitzada ens serveix per recordar de quina manera podem prevenir o detectar aquests casos.

Per entendre-ho un xic més, ens podem acostar al clàssic llibre Por qué las familias abusan de sus hijos.

Impulsat pel Síndic de Greuges trobem el Protocol marc d’actuacions en casos d’abusos sexuals i altres maltractaments greus a menors.

La Fundació Vicki Bernadet “que treballa, des de 1997, en l’atenció integral, prevenció i sensibilització dels abusos sexuals a menors comesos en l’àmbit familiar i de l’entorn de confiança del nen/a” ofereix cursos i activitats.

La fundación Rana, creada per prevenir l’abús sexual infantil, ens facilita un apartat de recursos amb lleis, actualitat, llibres, etc.

El Consell d’Europa ha editat un conte En Kiko i la mà on explica la “regla d’en Kiko” una guia senzilla per a famílies, educadors/es que volen ajudar als infants a evitar el contacte físic inadequat, a saber com reaccionar en cas que una situació els incomodi i a qui dirigir-se per demanar ajuda.

Editat per la Confederación Española De Asociaciones de Padres y Madres de Alumnos, el conte Ojos verdes “a través de la lectura compartida del cuento, esta publicación ofrece a padres y madres una herramienta lúdica para fomentar el diálogo con sus hijos e hijas de 6 a 12 años sobre la prevención del abuso sexual”.

Ep! No badis! és una guia pedagògica per a la prevenció de l’abús sexual i altres maltractaments infantils, què a banda d’una guia didàctica amb moltes activitats per cicle mitjà i superior; i coneixement al voltant del tema, conté un recull de recursos.

Ampliant una mica la temàtica, per secundaria també trobem la guia didàctica “Projecte de formació per a la prevenció d’abusos sexuals entre iguals en adolescents”

Josep Maria López Madrid

TOTHOM A DINS!

Durant les últimes setmanes hem sentit a parlar molt d’en Diego, el nen que va deixar una carta als seus pares abans de suïcidar-se com a conseqüència d’un greu cas de bullying sofert en el centre escolar. Això ha generat una revolta davant les metodologies que es duen a terme per refrenar aquest problema i em fa qüestionar-me les següents preguntes: Són els nens els que generen aquest bullying? Són els nens i nenes conscients de què vol dir respectar  a tothom  sigui com sigui? Fem els mestres el suficient per donar un bon exemple? Respectem a tots els nens i nenes siguin com siguin?

Per donar una resposta a aquestes preguntes hem de partir de quin és el grau de la nostra tolerància. En  l’article “Tots a dins!” de Montserrat Fons i Concepció Poch ens fan la següent pregunta : És que eficàcia i ètica són incompatibles? 

Durant l’article ens explica el cas d’uns nens que juguen al pati, un d’ells fa fora a una nena perquè no vol seguir les regles del joc. I utilitza paraules com: tu fora, no jugues!, vés-te’n!, no pots ser aquí que hi som nosaltres! En aquest cas renyaríem el nen dient que tots han de participar i jugar, ja que som un equip i hem de respectar els nostres companys siguin com siguin (adaptar el joc). I per una altra banda exposen el cas de la mateixa mestra en una classe. Té una nena que no deixa de moure’s i, tot i que, ja l’ha renyat en vàries ocasions la nena no li deixa fer la classe, aleshores la mestre la fa fora i utilitza paraules com: Surt fora de classe! Ves-te’n, no pots ser aquí amb nosaltres! No et vull en aquesta classe!. En aquest cas estarien justificades aquestes paraules perquè la nena no deixa que la classe avanci, però, estem actuant correctament? Quin exemple estem donant a la resta de nens?

A les nostres classes hi ha molts nens que no poden seguir la classe i som el primers en fer bullying, però això pot tenir una solució. Com exposa Daniel Innerarity en el seu llibre   “Ètica de la hospitalitat” un mestre hospitalari serà aquell que acull el seu alumne o alumna tal com és, amb la seva cultura, social i psicològica particular. S’han de crear relacions que permetin l’acollida de tots plegats.

Com fer-ho?  Amb diferents intervencions pedagògiques: l’organització de l’aula, les activitats que s’hi duen a terme, les interaccions de l’ensenyament amb l’estudiant, l’organització de l’espai i del temps, els materials, els criteris d’avaluació, etc.

“Nosaltres com a educadors no podem canviar ni transformar els esdeveniments negatius que afecten i pateixen els nens i nenes, però si podem contemplar una educació que tingui en compte l’hospitalitat, la receptivitat i l’acollida” Montserrat Fons i Concepció Poch.

Evelyn Valderrama