LA PREINSCRIPCIÓ ESCOLAR I L'OBSTINACIÓ DE LA GENT POBRE

La preinscripció escolar d’enguany ha arrencat amb crítiques per part de la FAPAC; entre d’altres, afirmen que es vol beneficiar l’escola concertada.

Davant d’això, se’ns plantegen alguns dubtes sobre a qui beneficien els criteris de preinscripció que donen els punts necessaris per accedir als centres educatius catalans: a qui beneficia la zona única? [que es pugui escollir escola independentment d’on es visqui dins el poble o ciutat]

I tenir més punts perquè el pare o mare hagi anat anteriorment al mateix centre? ...?

Respecte la zona única, teòricament és una mesura per oferir igualtat d’oportunitats en l’elecció de centres a tota la població, alhora que promou la competitivitat entre escoles. És clar que això també ens pot fer qüestionar si les escoles han de competir en una mena de lliure mercat, que en altres aspectes de la societat hem vist quines conseqüències comporta.

Alhora, ens expliquen Ricard Benito i Isaac González que la zona única beneficia la gent amb més recursos econòmics que són els que es poden desplaçar amb més facilitat lluny del seu domicili, així que si es perd el dret de proximitat de residència respecte al centre, quina llibertat per tothom realment es guanya, o només alguns la guanyen?

Però hi ha llibertat per escollir real? Totes les famílies tenen la mateixa informació i coneixement per poder escollir la millor escola?

De totes maneres, sabem que això de la igualtat d’oportunitats a la pràctica no és gaire real perquè la gent més pobre a nivell educatiu i econòmic tendeix a pràctiques masoquistes ;) Sempre escullen escola pública en les zones que hi ha una presència molt elevada d’escola privada/concertada.

Per no dir de la població immigrant de baix nivell adquisitiu i/o cultural, tenen una obstinació pertinaç en acudir a l’escola pública menyspreant l’escola concertada, estem parlant de discriminació? Els agraden fer recreacions de l’ONU a l’escola pública?

Curs 2011-2012: un 31,4 % de l’alumnat de les escoles catalanes van a escoles concertades. Feu apostes del nivell social, econòmic i cultural de les famílies que hi assisteixen? També en podeu fer sobre el seu lloc de procedència...

Josep Maria López Madrid

PORTES OBERTES ( En quina direcció?)

Avui és un gran dia, un gran dia per a  l’escola. Els passadissos claregen sobre dotats de decoració. Les senyores de la neteja, molt competents, corrent amunt i avall pels passadissos. Tots i totes les mestres es preparen amb la seva millor versió per rebre la visita de les futures, i potencialment possibles, famílies de l’escola. Alguns i algunes fins i tot treuen les seves millors gales de l’armari. Tot és joia i xerinola a la nostra escola. Som mestres!

Tot ha d’estar a punt! A punt per a transmetre bones sensacions, una bona imatge. Tot està bé. Tot està en ordre, no passa res. Estarem tots i totes disposades a atendre de la millor manera possible als fills i filles dels visitants. No passa res, l’educació del seu fill i filla està per damunt de tot. La nostra escola és més què un club!  Som mestres!

Tot és pedagogia, tot és experiència educativa, it’s wonderful. Tot és música en alemany, coneixement del medi en japonès,  hort al teatre,  teatre a matemàtiques , desdoblament de dansa i  escultura a l’hora del pati. Això és  l’escola pública, art en estat pur, excel·lència . El nostre projecte educatiu és el millor: busque, compare y si encuentra otro mejor, cómprelo (El fet que sigui en horari extraescolar encara li dóna més lluentor).  Som mestres!

Avui és dia de PORTES OBERTES!!!

És possible que, rere aquest lloable i meritori fet, aparentment sense cap transcendència (més que la de mostrar als pares i mares preocupats per l’educació dels seus fills i filles com és l’escola)  s’obrin alguns interrogants relacionats amb l’estat i la funció de la xarxa (?)  pública d’educació en el context de la societat catalana actual, LEC i LOMCE (No sabem encara quina de les dues  ha fet i està fent més destrosses a l’Educació Pública catalana)

El primer d’aquests interrogants  és  quina relació  té   el projecte d’autonomia de centre amb el procés de matriculació de l’escola?

És a dir, som i serem autònoms en la captació d’alumnes cap al nostre centre? Quines implicacions tindrà aquesta situació  a nivell de xarxa educativa pública o a nivell de concertització (privatització i negoci) de l’escola pública? Quins canvis en les relacions amb les famílies tindrà aquest fet?  Quins canvis en les relacions laborals i de participació/decisió dels mestres suposarà? Com hauran de ser el projectes, educatius? Les avaluacions externes i els resultats afectaran a la projecció externa de l’escola, als  projectes educatius, als i les mestres? Comença la cursa mediàtica i acadèmica  per ser la millor escola del municipi, la que té cançó pròpia, un grafitti molt gran i el proverbi  més lluent i ressonant. Es busca l’escola del milió de dòlars? 

El segon d’aquests interrogants és quina  relació tindrà la matrícula escolar en els propers anys amb el tancament d’escoles? (Ja sonen nous tancaments....pel curs que ve...)

Estarem davant d’una veritable competició entre escoles,  ja no per ser la millor sinó per ser, per continuar existint? És aquest un tema que s’ha de tractar des d’una perspectiva escolar, municipal o d’una manera molt més global i contundent? Estem davant un veritable canvi de paradigma d’escola pública? (¿Sálvese quien pueda?)

Molts són els temes que s’obren al voltant d’aquests dos interrogants. En aquest cas i per una qüestió d’inquietud personal n’escullo aquest, sobre el que estic preparant un pseudo article: segregació dels nostres fills i filles. 

Què vol dir escollir escola pública? A qui beneficia?

Què s’escull quan s’escull una o una altra escola pública?  Existeixen, dins el que queda de  xarxa d’escoles públiques, escoles millors i pitjors? Qui o què estableix aquests criteris? Quin paper juga o hauria de jugar l’administració en aquesta qüestió? Tothom escull i/o pot escollir escola? Totes les escoles són iguals i/o parteixen del mateix punt, amb les mateixes oportunitats? Existeix realment una veritable elecció? El sistema actual afavoreix la segregació dels nostres fills i filles?

Ens convertim en mercaders d’escola pública? La convertim en un objecte, un producte de consum?

Està sent el decret de plantilles  que permet l’elecció d’un tant per cent de la plantilla al director o directora,  la solució o l’extremunció de l’escola pública? 

Serà l’AVAC?

David Sánchez Sánchez

BULLYING A SECUNDÀRIA I A PRIMÀRIA

Recentment un reportatge de 30 minuts ens recordava una trista realitat: segons dades del Departament d’Ensenyament un 4% dels estudiants de Secundària consideren que han patit casos greus d’assetjament escolar. El documental a través de testimonis es portava a veure perquè ho fan els que agredeixin i com se senten els agredits, alguns dels quals, com ja sabem malauradament acaben suïcidant-se. Alhora observem, que hi ha una tipologia variada de nanos que es poden veure implicats, tan com a víctimes o com a participants actius o passius de l’agressió.

De manera sintètica la FAPAC va recollir en un document un fulls informatius sobre el tema: què és, què fer si el nostre fill/a és víctima o agressor/a...

Altres pàgines, com la de l’hospital Sant Joan de Déu en el seu portal de salut per famílies, a banda d’informació, donen consells per prevenir-lo, orientacions per actuar com a pares i mares tant si el fill/a és agressor, víctima o observador. També ens ofereixen informació sobre la nova modalitat d’assetjament que han facilitat les noves tecnologies: ciberbullying. Ja comença a ser habitual que a cicle superior de primària ens trobem casos, de major o menor mesura, d’assetjament a través d’internet.

Interessant no perdre de vista alguns assetjaments específics, com el denominat bullying homofòbic, on  clarament l’acceptació de les diferents opcions sexuals –ho és fins i tot sortir-se’n dels estereotips de gènere – és una assignatura pendent de la nostra societat.

També es consultar el document l’assetjament escolar i la justícia juvenil que ens parla des d’aspectes teòrics: què és i que no assetjament escolar, com es dóna el bullying, indicadors de victimització, etc.; així com s’intervé des del Departament d’Ensenyament i de Justícia.

El problema de l’assetjament escolar és un vell conegut, que de tan antic hi ha qui el pren erròniament com una cosa normal, “coses de nanos” “sempre han passat coses d’aquestes”, “sempre estan igual amb els seus embolics i mira que els tinc dit” “és que es busca que el peguin” (tan mestres com famílies n’hi ha), que pot tenir repercussions a llarg termini en la vida de les persones implicades.

A més, moltes vegades els nens/nenes, nois/noies agredits s’ho callen, per la qual cosa cal potenciar als centres educatius una major participació democràtica de l’alumnat, tant a aules com a nivell centre, si contribuïm a formar una ciutadania activa i crítica; que pren decisions sobre la seva vida col·lectiva, fem més difícil que us cas pugui passar “desapercebut” i no s’intervingui.

Alhora, cal sempre observar els fenòmens socials que es produeixen al nostre voltant, demanar opinions de les coses, conversar amb ells/es; als centres educatius moltes vegades falta calma, una pausa en el quefer del professorat que permeti poder conversar amb l’alumnat, per això, cal tenir present que aquesta és una funció primordial del professor/a, amb connotacions tan personals com acadèmiques.

Darrerament hi ha una de les tendències dels centres educatius és pensar només en els resultats acadèmics, les notes, fet que posa més encara en perill els aspectes de convivència, pot facilitar que el professorat no intervingui prou perquè no és ni el que se li demana, exigeix ni se li valora. Així que cal plantejar-nos quin model de persones que formem a l’escola, ciutadania activa o passiva, ciutadania responsable del que succeeix o consumidors? Ciutadania o treballadors obedients?

Per descomptat, l’escola no està aïllada de la societat en la que viu respecte a valors i tendències socials. Dins la nostra cultura està molt estès un model social d’èxit a costa dels altres (tampoc és que sigui nou en la història és clar), així que divertir-se a costa dels altres, dels seus defecte, del fet de ser diferents, o simplement perquè topen amb les persones adequades que veuen en ell/a una víctima del seus entreteniments.

Massa vegades et trobes a escoles aspectes d’assetjament no ben tractats pel professorat ni pel centre, no podem caure en el perill de pensar que només ensenyem i no eduquem a l’escola obligatòria, així que un altre recurs d’utilitat per formar-nos: Prevenció dels maltractaments entre companys a l’escola .

Josep Maria López Madrid

CAMINO A LA ESCUELA

Més enllà de la necessitat, o no, d’un altre tipus d’anàlisi en relació a la participació de La Caixa, UNESCO, Disney , ATRESMEDIA o respecte el tractament que reben la situació social  i política dels diferents contextos dels protagonistes, cal reconèixer que CAMINO A LA ESCUELA construeix, amb commovedora dolçor, el relat de deu nens i nenes en el seu accés a l’escolarització.

La duresa de les imatges i la cruesa de les diferents realitats queden en un segon pla gràcies a la sensibilitat del director i, sobretot, al positivisme, la solidaritat, la germanor, la imaginació, l’alegria i l’esperit de superació amb el que els petits i les petites protagonistes s’enfronten, gairebé a diari, a duríssimes condicions per arribar a l’escola.

Des de l'Àfrica, l'Argentina i l'índia ens arriben els testimonis d'en Carlitos i la seva germana, d'en Samuel i els seus dos germans, d'en Jackson i la seva germana i de la Zahira i les seves dues companyes amb un missatge, relacionat amb la importància de l'escola i la necessitat de l'esforç,que  no estem gaire acostumats a sentir.

Potser l’excés de tot i la carència de consciència porten a la devaluació dels valors.

Així doncs us convidem a veure’l i sentir-ho, a reflexionar-hi com a mestres, a mostrar-ho com a mares i pares i a valorar-ho com a filles i fills, com a nens i nenes.

CAMINO A LA ESCUELA