CAP DE TAULA: UNA DINÀMICA PER A LA GESTIÓ COMPARTIDA DE L’AULA

L’objectiu d’aquesta experiència va sorgir de la necessitat de gestionar els meus alumnes de segon de primària degut a la competitivitat i conflictes que existien entre ells. També a causa de les contínues demandes d’atenció per part de tot el grup classe i, conseqüentment, la meva dificultat en  l’atenció d’aquells alumnes amb problemes d’aprenentatge.

Així, juntament amb el mestre d’EE, vam crear i posar en marxar una dinàmica de gestió d’aula: “Cap de taula”. Amb aquesta proposta, perseguíem dotar de més autonomia als nostres alumnes per tal de que es poguessin autogestionar entre ells: conflictes, hàbits de comportament, càrrecs i rutines. D’aquesta manera, els alumnes col·locats en grups, gestionaven el funcionament de la seva taula: decidien per votació diferents aspectes en el funcionament de la classe. Així, es feien responsables i es respectaven els càrrecs o funcions que havia de desenvolupar cada membre dins del seu grup taula.

Respecte a la figura del “cap de taula”, la seva funció principal era de portaveu (fer preguntes, resolució de dubtes, suport als companys...) del grup, amb la mestra i amb la resta de caps de taula.  
Una altra funció era la de mediador en cas de conflicte entre companys, tot encarregant-se de dinamitzar el diàleg i la resolució.

Per tal de no sobre responsabilitzar massa al cap de taula, alguns del càrrecs d’aula es repartien entre tots els membres del grup: l’encarregat del silenci, l’encarregat del material, etc.

Cada dijous, la mestra es reunia amb tots els caps de taula per valorar i avaluar el funcionament de les diferents taules durant aquella setmana. En  aquestes reunions de coordinació els caps de taula exposaven les seves dificultats en la gestió de les seves taules així com també les propostes de millora per aquestes. Això es recollia en forma d’avaluació setmanal i nous objectius de taula per a la setmana següent.

Amb aquesta dinàmica es va fomentar el bon funcionament de les rutines i els hàbits a l’aula, la millora del comportament dels alumnes i la cohesió de grup. En general, el que vam aconseguir va ser crear un ambient d'aula més positiu i més adient per a l'aprenentatge.

El que no m’havia plantejat inicialment era el que s’estava gestant en paral·lel. Aquesta dinàmica va anar donant lloc al començament d’un aprenentatge col·laboració, entre iguals, moltes vegades sense la necessitat de la meva intervenció.  Això em va possibilitar disposar de més temps tant per a l’atenció a la diversitat com per a l’observació del processos d'aprenentatge que s’anaven produint entre els meus alumnes, la qual cosa no m’era possible inicialment. També, va millorar molt la convivència a l’aula, ja que els alumnes s’anaven mostrant cada cop més tolerants entre ells a mesura que aprenien junts.

Aquesta experiència m'ha suposat un important canvi, tant a nivell professional com personal pel que fa a les relacions i processos que s'estableixen en el triangle alumne-mestre-aprenentatge. Concretament, m'he qüestionat el paper del mestre dins l'aula: aquest ha de ser molt menys protagonista i ha de tenir, com a objectiu prioritari, la facilitació d'eines als alumnes per tal de que generin el seu propi aprenentatge i gestionin, dins les seves possibilitats, les dinàmiques d'aula. Crec que aquest és el camí que ens porta cap a alumnes més tolerants, solidaris, autònoms i gestors, responsables i partícips de la seva educació. Aquest és el camí cap a un possible canvi en la concepció de l'educació.

Vero Pérez Sánchez