FORGES

EL CARNAVAL ESCOLAR

La veritat és que sota aquest títol es podrien encabir moltes perspectives d’entrada. Avui però, ens cenyirem a la que va estrictament relacionada amb el títol, tot i que en molts casos seria interessant ampliar la reflexió davant el sentit educatiu de totes les festes que es duen a terme a l’escola, qui les organitza, qui pringa i amb quin sentit es fan.

Tornant al carnaval, si bé en alguns indrets és una festa ben preparada en la qual participa activament tota la comunitat educativa i amb un sentit educatiu intens (per la qual cosa es necessita fer-ho amb temps i de manera compartida), realitat què es fa extensiva a la participació del carnaval del poble o ciutat; en massa centres la realitat no és ben bé així.

A massa escoles ha esdevingut una festa força buida de sentit que malgrat tot fa gràcia a molts nens i nenes (i part del professorat) pel que suposa de transgressió, de sortir de l’habitual.

Anant al bàndol de famílies, no és estrany topar-nos amb famílies que faciliten que els seus fills o filles no vagin a la rua o desfilada que es faci a l’escola perquè no volen, els fa vergonya... evidentment flac favor educatiu fan a les seves criatures i cal sempre des del professorat treballar-ho amb les famílies perquè quan trobem una circumstància que els suposa un stress es pugui anar treballant educativament la situació i tot l’alumnat participi i no transmetem aquests valors tan nocius com el skakeo davant la dificultat.

A mi em fa gràcia la dinàmica de moltes escoles on deixen clara les classes socials en el món educatiu: mestres manen i famílies obeeixen i “treballen gratuïtament” per l’escola. Sense comptar amb elles, moltes vegades simplement han d’obeir les instruccions que es donen des de l’escola.

Hi ha força famílies que ho veuen bé, normal, no sé si s’han parat a pensar si això és realment col·laboració família-escola, jo empraria un altre verb. Però bé, també és cert que hi ha moltes famílies que viuen el tema com una càrrega i que algunes que han col·laborat creant quelcom pel centre aprofitant la seva destresa professional, se senten una mica timats en no rebre cap reconeixement ni gratificació per part del centre, i ja diuen, nunca mais o la propera vegada els cobro... no saben què els diners estan per plastificar i fer fotocòpies ;) innocents ;)

Un altre aspecte interessant, què avui ja no ens hi cap d’energies, és qui fa la decoració dels passadissos de les escoles relacionades amb el carnaval, qui la defineix i amb quin sentit.

Ball de carnaval o rua? O no res? Disjuntives que es presenten any rere any a diferents escoles, tot i que en general més o menys ho tinguin establert. Els de la tercera opció no acaben de triomfar tot i que alguna escola ja no en fa. Hi ha docents que no els agrada pel que suposa d’exposició pública de la seva persona, altres que els encanta i s’ho prenen com una festa, altres que esdevenen els protagonistes de la rua o ball de la seva classe (fenomen que també es mereix una entrada a banda en ser digne d’estudi), altres que no els agrada perquè el contacte directe –no mediat per una tanca metàl·lica– amb les famílies els provoca al·lèrgia...

També hi ha qui diu que es llencen massa coses per una estoneta, si només es fa un petit ball a l’escola, per dos o tres minuts...

El carnaval dona per molt, molt a pensar...

Josep Maria López Madrid

EDUCAR CONTRA LA PROPAGANDA FAKE

Fent una ullada al Dallaws News he trobat una contribució que m’ha semblat interessant perquè Mandy Stewart reflexiona a partir de la seva experiència com a mare com es pot lluitar contra les fake news, contra les mentides que cada cop més inunden el nostre panorama mediàtic.

M’ha semblat interessant perquè va a l’essència de l’educació tantes vegades oblidada als nostres centres educatius, aprendre per la vivència no perquè t’ho expliquin. La reflexió està situada en el context d’EEUU però ens és plenament vàlida.

Explica com el seu fill va detectar les mentides que deia un polític que volia ser presidents sobre els mexicans, perquè sabia què mentia? Perquè en aquella època tenia un mestre d’origen mexicà i companys/es de classe que també ho eren. Ell ho coneixia de primera mà, convivia amb ells/es i ja veia que el que explicava aquell polític era mentida.

M’ha agradat aquesta reflexió perquè, tot i que sempre ho ha estat, darrerament cada cop veiem menys periodisme ben entès i més propaganda poc preocupada de dir un mínim de veritat. I els mitjans, com a poderosos forjadors de la nostra cosmovisió del món, eduquem molt al nostre alumnat i les seves famílies.

Per això, la redactora ens diu que ha arribat a la conclusió que el millor que pot fer per educar al seu fill contra les notícies falses és proporcionant-li experiències vitals amb gent variada, que conegui altres persones i cultures per conèixer la realitat de primera en primera persona i després no l’ensarronin amb històries.

Curiosament, al contrari que algunes famílies, només volen aïllar els seus fills o filles socioeconimicaculturalment, els estan condemnat a creure’s les fake news? ;)

Josep Maria López Madrid