domingo, 24 de abril de 2016

PIXTON: CÒMICS ONLINE. UN RACÓ DE LLENGUA.

Fa un parell de setmanes  hem començat a utilitzar a l’aula una web per a la realització de còmics online. Es tracta de la pàgina PIXTON.COM.  Sabia de les possibilitats de la pàgina i que, d’una o altra manera els meus alumnes i alumnes acabarien implicats i motivats en la realització dels còmics, però la realitat ha  superat les expectatives.




La facilitat en la construcció dels còmics i la quantitat de recursos gràfics que ofereix fan d’aquesta web (també en aplicació per a telèfons i tabletes) un recurs molt interessant per treballar la competència lingüística.

Heus aquí una mostra de les possibilitats que ofereix tot i que encara estem en un moment molt introductori. Tot i que, inicialment, pot semblar complexa els nens i nenes la manipulen amb molta facilitat i en molt poc temps.





Hi ha una versió gratuïta amb algunes limitacions però serveix perfectament. Hi ha també, fet prou interessant, l’opció d’utilitzar-ho com a escola. Una opció que et permet tenir diversos estudiants registrats i fer un seguiment dels seus treballs online.


Pels experts hi ha també opcions com pujar imatges, sons i objectes propis per tal de personalitzar encara més els còmics.
Doneu-li un cop d’ull, segur que no us deixa indiferents i us funciona molt bé com a racó de llengua

David Sánchez 

domingo, 17 de abril de 2016

TORNEM A COMENÇAR PER LA TEULADA? UN MIR PELS DOCENTS?

Una de les mesures estrella del llibre blanc per la professió docent de JA Marina és la possibilitat d’incorporar un MIR pel col·lectiu docent. Una proposta feta sense el treball conjunt amb mestres ni professorat universitari, ja que recordem que és un encàrrec que el Ministerio de Educación va fer de manera unipersonal a Marina. Pot conèixer prou la realitat no publicada Marina i un algunes col·laboracions per efectuar propostes totalment assenyades?
Però bé tornant a aspectes concrets i deixant les elucubracions epistemològiques, Marina proposa formar bé als tutors que formaran al professorat en estat de MIR i tenir centres educatius d’elit (ostres potser alguna família descobreix ara que necessàriament dur als seus fills/es a escoles elitistes no vol dir d’elit ;) ). El que no tinc clar és si cal que anem afegim coses. Si ens centrem en Primària, Secundària és un tema bastant diferent, una estudiant de magisteri té pràctiques a 2n de carrera (un mes aprox.) a 3r (un trimestre) i a quart (no arriba al mes) després ha d’elaborar a quart un TFG.
A banda dels costos que això podria tenir com assenyala, entre d’altres interrogants, Jaume Carbonell. Cal un MIR d’entrada o podríem començar per organitzar millor les pràctiques ja existents? No sigui cas que tornem a fer grans propostes grandiloqüents des de les alçades de l’Olimp, com diria Makarenko, sense abordar la situació actual.



Caldria també recordar que no existeix cap criteri, cap criteri qualitatiu a l’hora de ser una escola que aculli estudiants de pràctiques de la Universitat; tampoc no gaires criteris a algunes escoles per seleccionar qui pot ser mestra que aculli a estudiants de pràctiques. A aquesta circumstància no del tot explicable, li podríem afegir que tampoc hi ha cap requisit especial  a algunes universitats per tutoritzar als estudiants de pràctiques, és a dir, que qualsevol professor universitari, encara que no conegui gaire el món escolar, pot orientar a l’estudiant en el seu procés de pràctiques.
Alhora caldria revisar, a banda de si realment les persones més capacitades estan realitzant les tasques de tutorització del estudiants de magisteri a la universitat i a l’escola, el temps real que disposa el professorat universitari per dur a terme el seguiment, també en la pròpia escola, de les pràctiques; així com per poder coordinar-les bé amb el centre.
Una de les figures interessants, que d’alguna manera o altra ha sortit en alguns debats, és la de professorat de primària que també treballa a la universitat, podent esdevenir així un dels bons exponents per tutoritzar les pràctiques de magisteri. Aquesta figura ja existeix, la del professor associat universitari, i també és coneguda per la seva precària situació: cap reconeixement al Departament d’Ensenyament i condicions laborals difícilment assumibles en compaginar les dues feines. Darrerament es planteja una nova situació, que a mi em sembla poca solució, que el professorat que fem docència a la universitat i treballem de mestres de primària reduïm (voluntàriament) les hores a l’escola en proporció a les que fem a la universitat, sense cap avantatja més; potser podria ser un inici del bon camí, però, deixa encara massa aspectes sense resoldre.
Així doncs, potser seria més senzill abans d’efectuar altisonants propostes com el MIR, anar ajustant aspectes més concrets com els que hem comentat (també són més diners evidentment, però segur que no tants com un MIR) que ja se sap en l’actualitat que no funcionen, i que les pràctiques de magisteri deixin de ser com ho han estat durant massa temps, una mena d’aventura on la sort juga un paper destacat i no es garanteix ni que l’acompanyament docent a l’escola i a la universitat siguin els millors possibles.

Josep Maria López Madrid

domingo, 10 de abril de 2016

BREU REFLEXIÓ: JO? OPRESSOR, JO?

A primers de setmana vaig llegir, amb massa pressa haig de reconèixer-ho, un article d’ Olmedo Beluche, La pedagogía del opresor: educación por competencias, on reflexiona sobre educació i política a partir d’un article de Juan Planells, tots dos professors d'universitat panamenys. Bàsicament Beluche fa una crítica a l’educació per  competències i com aquestes semblen subjugades a  les classes  dominants i a la generació  de treballadors/individus dòcils i sense coneixement ni actitud crítica davant la seva realitat.

Lluny d’estar-hi d’acord en tot, sí crec que no hem d’oblidar la  idea essencial, la càrrega política de l’educació. No hem d’oblidar que l’educació per competències ha de poder permetre, hem de poder permetre, que els nens i nenes siguin protagonistes del seu aprenentatge, partícips del seu aprenentatge per a ser protagonistes, partícips i  modificadors de la realitat, la seva realitat.

Llegint l’article vaig recordar un escrit lítero-crític que havia fet per un fanzine fa ja tres anys. Aquell escrit parlava de mi, de nosaltres els mestres, com a figures repressores en tant que desvinculats del sentit polític de l'educació, desvinculats del desenvolupament crític, actiu i participatiu. Canviant la paraula represión per opresión...crec que el sentit és el mateix. Tot i que pugui no semblar-ho, el seu esperit absolutament crític, ho és també absolutament constructiu i positiu, crec...

OPRESIÓN

¡Fantástico tema éste de la opresión! Me gusta especialmente debido a que soy  sujeto activo en este campo: ejerzo la opresión. Soy un opresor. No puedo evitarlo y cuando les explique quién soy y de dónde vengo no les quedará duda alguna de que soy un opresor mayúsculo:  OPRESOR.

                Todo empezó hace ya unos años cuando ingresé en aquel asombroso lugar llamado escuela pública. Tenía yo unos 6 años, casi era ya un hombrecillo. Estuve en aquel lugar durante cuatro años entre otros casi hombrecillos y otras casi mujercillas como yo.  Como norma general estábamos a cargo de un  ya hombre o una ya mujer, sabi@ y poseedor@ de la razón, que nos asignaba tareas y nos daba instrucciones sobre cómo, dónde y cuándo hacerlas. Los porqués no los recuerdo...  Los recuerdos que tengo son especialmente felices, eso sí.

                Evidentemente (y los motivos son evidentes del mismo modo) no oímos hablar, ni por activa ni por pasiva, ni de forma literal ni en sentido figurado, ni directa ni indirectamente, ni en teoría ni de forma práctica,  de libertad, de justicia, de transformación global, de participación, de integración contextual, de práxis, de la posibilidad de ser sujetos activos, sujetos integrados en nuestro mundo.
                No oímos hablar, ni por activa ni por pasiva, y posiblemente nuestros maestros y maestras tampoco. ¿Era, ya entonces, un contrasentido sistémico que las maestras y los maestros utilizaran según que métodos pedagógicos?
No oímos hablar, ni por activa ni por pasiva, ni nuestras familias tampoco. Fueron no-formadas y acomodadas a la realidad que se les presentaba.

¿ Fuimos indirectamente oprimidos? ¿La omisión implica una sutil opresión ?


El siguiente curso fui ingresado en  otro lugar llamado del mismo modo, escuela pública, en la que estuve cuatro años más.  Lo que más me sorprendió de aquel lugar fue cómo nos dirigíamos a los ya hombres sabios y poseedores de la razón. Utilizábamos, casi de forma natural, junto a  su nombre una especie de  sufijo: Don  Fulano, Don Mengano, Don Zutano... Así era como los llamábamos por motivos  de respeto. Destacaría de aquel lugar lo selvático de las relaciones humanas y  académicas. Mis recuerdos no son, en este caso, demasiado felices.
Evidentemente (y los motivos pueden ustedes comprarlos en cualquier centro comercial) no oímos hablar, ni por activa ni por pasiva, ni de forma literal ni en sentido figurado, ni directa ni indirectamente, ni en teoría ni de forma práctica, de autonomía, de elección, de autogestión de aula, de autogestión del aprendizaje, de responsabilidad, de responsabilidad colectiva, de sistema capitalista, de las dependencias del sistema educativo ni de reproducción de relaciones sociales, culturales, laborales, económicas...
No oímos hablar, ni por activa ni por pasiva, y posiblemente nuestros maestros y maestra tampoco.  ¿Era demasiado subversivo?.
No oímos hablar, ni por activa ni por pasiva, ni nuestras familias tampoco. Fuero no-formadas en la gestión de su propio proceso económico, social, político y en el proceso educativo de sus hijos e hijas.

¿La responsabilidad colectiva se puede transmitir, educar? ¿Lo contrario es educar en la irresponsabilidad?


Se terminaba mi andadura por la escuela pública y cuando pensaba que todo había terminado ya para siempre... ¡Zas! El Instituto Público apareció ante mis ojos. Los licenciados y licenciadas nos esperaban cargad@s de saber, cargad@s de nuevas instrucciones y nuevas y complejas tareas. Allí l@s podíamos tutear, casi éramos ya hombres y ya mujeres. Si queríamos acceder al súmmum de conocimiento y saber de la humanidad, la UNIVERSIDAD PÚBLICA, había que pasar por el tubo. ¡Y qué tubo! Recuerdo la forma de cedazo que tenía aquel Instituto Público...
Evidentemente (y los motivos podemos encontrarlos en diferentes libros de autoayuda) no oímos hablar [...] de política, de acción política, de democracia, de democracia participativa, de formación democrática, de organización social, de asociacionismo, de asamblearismo, de  crítica, de cooperación,  de  autodirección ... Creo recordar alguna huelga pero no los motivos de la misma.
No oímos hablar [...] y posiblemente nuestros maestros y maestras tampoco o no eran contenidos curriculares... ¿Hubieramos suspendido la selectividad?
No oímos hablar [...] ni nuestras familias tampoco. Fueron no-formadas para votar cada cuatro años...

Si la escuela debe enseñar a vivir en el mundo en que se encuentra, ¿qué mundo nos enseñaron a vivir? ¿en qué mundo nos encontrábamos y nos encontramos?


Por motivos propios de otro debate entré en la ESCUELA DE MAGISTERIO de la UNIVERSIDAD PÚBLICA DE BARCELONA.  Aquello sí que eran palabras mayores, mayúsculas. No puedo quejarme excesivamente ya que,a esta institución pública de educación,  accedí por mi propio pie y bajo mi responsabilidad. Recuerdo salir bastante decepcionado a nivel formativo pero emocionadísimo al descubrir los muchos aspectos no-académicos que allí se trataban entre bares, parques y plazas.
Allí sí que oímos algún susurro en la lejanía acerca de  Freire y algún otro autor, que  hablaba de todo lo anteriormente enmudecido. Aquel susurro, pero, llegaba distante, lejano, distorsionado, como en blanco y negro, como si no formase parte más que de una historia remota, obsoleta,  sin relación ninguna con nuestro presente, con nuestra futura tarea de educar.

¿Nos engulleron como parte integrante del sistema de reproducción de saberes y, por ende, de reproducción de relaciones sociales, políticas, culturales, laborales, económicas...?


Después de esto ¿qué se puede esperar de mí [nota1]? ¿Seré yo un maestro que hable a mis alumnas y alumnos [nota2] de algo no incluído en el currículo establecido por la administración publica de turno ? ¿Dialogaré, tal vez,  con mis compañeras y compañeros de aspectos distintos a los propuestos en los libros de texto? ¿Discutiré, acaso, las leyes educativas hechas, re-hechas y recauchutadas por los  diferentes partidos políticos que llegaron al poder legítimamente? ¿Discutiré, válgame, las consignas  de mi director, mi nuevo jefe de personal? ¿Se me pasará por la cabeza discutir los criterios de aquellos sindicatos que han luchado por una educación pública de calidad durante tantos y tantos años?

¿Seré algo más que  una pieza más del engranaje de la reproducción social?
Definitivamente, NO, no puedo ser más que un gran opresor, un opresor mayúsculo: OPRESOR!


[nota1] Desearía, para no crear alarma social, aclarar que mi caso es un caso marginal. Opresores mayúsculos, OPRESORES,  como yo ya sólo quedan  unos cientos y, ciertamente, en un estado cercano a la putrefacción mental. En cambio son miles,  cientos de miles, las maestras y maestros progresistas, de lateralidad supuestamente definida, que vertebran sus clases, sus contenidos, sus metodologías, sus proyectos educativos, las agrupaciones, los espacios, los materiales,  las formaciones de familias, los horarios, las formaciones de más maestras,  la atención a la diversidad... entorno a todo lo expuesto en esta mierda de artículo.
[nota2]: Quisiera, quizás ya con un cierto retraso, pedir disculpas a todas y todos los alumnos que han pasado por mis cursos,  que han sido OPRIMIDOS por mí, y que espero algún accidente les haya hecho salir del redil del pensamiento único en el que tanto he contribuido con mi discurso vacío, esteril, imparcial y  mío por delante de nuestro. Mis más sinceras disculpas.



¿Para cuándo un movimiento de maestras y maestros por la revolución pedagógica?


David Sánchez Sánchez










 

domingo, 3 de abril de 2016

AUGMENTAR EL PODER DIRECTIU A LES ESCOLES

Arrel del seu llibre blanc, l’omnipresent J.A. Marina no fa massa proposava una carrera per ser professor que duri set anys i una direcció més forta. Avui ens detindrem una mica en el poder de les direccions. En altres entrades mirarem d’analitzar altres idees que proposa aquest llibre blanc.

Existeix un pla pilot per contractar professorat a dit, a mode privat, que ja ha rebut nombroses crítiques perquè diuen que promou els favoritismes, discrimina dones embarassades o no promou el treball en equip. Podríem afegir que sí promou el piloterisme i que la gent que té ànima espieta deixi anar els seus més baixos instints a l’espera de recompenses laborals.

Ja fa temps que les direccions tenen capacitat de maniobra per seleccionar les persones que volen i fer fora les que no són del seu grat.  Reconec que des de fora fins i tot pot semblar una bona idea que les direccions entrevistin al professorat candidat i escullin a la persona que els sembli més idònia (n’hi ha direccions encantades i altres que no ho veuen gens clar), pensar això és normal si no es coneix la realitat de les escoles i amb quina finalitat pot ser emprada i estar sent emprada ja en molts llocs.

Es donen tot tipus d’arbitrarietats que no tenen cap conseqüència en la persona que comet les decisions i qui les ha de supervisar perquè no tenim a hores d’ara un sistema garantista. Això, entre d’altres conseqüències, té el perill d’eliminar el debat educatiu a les escoles, que ja no era gaire esplèndid, però ara es respira por a opinar a moltes escoles. A banda de que la por no és bona companya de viatge intel·lectual, això suposa que no es pugui qüestionar res que vingui dictat des de direcció. La discussió professional sempre és molt important, encara més ara, que vivim en una època d’incerteses i canvis que requereixen discussió educativa, que implica compartir experiències, lectures, criticar-les, experimentar...

Però què té de dolent això? –es podria continuar preguntant algú, que desconeix que n’hi ha massa direccions sense un criteri gaire educatiu,  que prenen decisions per modes, per impulsos personals... Les direccions han de manar per descomptat, però això ens portaria a distingir entre autoritat i autoritarisme o entre dirigir o imposar. Haig de reconèixer que jo també havia defensat més poder per les direccions, però amb el pas del temps cada vegada ho tinc menys clar, o si més no, com a mal menor, diria que gairebé estic en contra.
El perquè del mal menor, a banda de l’esmentat, ens fa tornar a aspectes bàsics, no gaire ben resolts en el sistema educatiu, com quina és la manera per accedir (i mantenir-se) a ser director/a d’una escola. A grans trets són els següents (alguns criteris són combinables i altres són requisits estrictament complementaris) amb una petita modificació recent, però que al meu parer, de moment no altera gaire la situació actual:

·         acatament: la crítica i la desobediència amb   l’inspecció, amb els Serveis Territorials o el Departament, fa de mal digerir, no ajuda gaire a ser director/a d’una escola. A la vegada, aquests, si no hi ha grans aldarulls públics (fa de mal veure) li seran còmplices de les decisions que prengui respecte el claustre... Tot i que aquesta històrica tendència, amb la pressió “avaluativa” que s’està posant en les proves de Competències Bàsiques com a finalitat de l’escola, pot canviar una mica. Caldrà esperar per comprovar-ho...
·         casualitat: estar treballant com a funcionari/a en una escola on ningú estigui interessat en ser-ho, i com que ningú volia doncs gairebé fan el favor.
·         X que faciliti que et posin a dit de direcció en un centre educatiu. No hem de pensar que x és necessàriament estar preparat, el ventall pot ser tan ampli com la imaginació ens ho permeti. A vegades sí t’expliquen que han ofert direccions complicades a gent que ha demostrat fer-ho més que bé; però a mi em sembla que massa vegades no és el criteri dominant, però és només una sensació en vista d’alguns exemples.
·         voluntat de fer-ho bé, amb més o menys encert i formació prèvia per ser-ho.


Em podríeu dir que ara han presentar un projecte de direcció, però qui l’avalua? En quines condicions? Canvia gaire els condicionants anteriors?

A més, la novetat dels darrers anys és que surten a una mena de concurs públic les direccions dels centres que han quedat vacants. Però, si no he entès malament la normativa d’elecció de direccions dels centres educatius, el que prima és haver tingut experiència de gestió i  NO el projecte educatiu; tant és així, que de fet el projecte educatiu està relegat al no res, a una puntuació que pot ser no suficient ni tan sols per a que algú es llegeixi el Projecte Educatiu.  És a dir, si algú no té experiència en gestió, és a dir, haver forat part abans d’un equip directiu, no té pràcticament possibilitat d’ accedir a una direcció.

Algú pot pensar que l’experiència en gestió és molt important però, deixant de banda que experiència no implica necessàriament haver-ho fet gaire bé, cal que en tingui tanta com perquè quedi tan en segon pla el projecte educatiu proposat per al centre?

No perdem de vista les direccions preparades i/o amb molta bona voluntat i dedicació que després es topen amb resistències de part del professorat, però això ho deixem per un altre dia...

Josep Maria López Madrid