L’EXTRAVAGÀNCIA DE LA IGUALTAT (III)

Com deia a la darrera entrada, Jacotot, advocant per la igualtat de les intel·ligències, baixa de la tarima del professor.

Però, atenció! Cal no caure en la trampa de baixar de la tarima i seguir reproduint el model sense adonar-se. Xavier Laudo, seguint la pista de Jacotot, parla de quatre rols del docent: el mestre explicador, el mestre socràtic, el mestre facilitador i el mestre emancipador.

El mestre explicador és aquell que actua segons la imatge del mestre tradicional, el que li dóna el coneixement triat i mastegat a l'alumne. El mestre socràtic és aquell que es fa l'ignorant i, a través de preguntes, va conduint a l'alumne fins on ell vol que arribi. “A priori, se trata de trata de movilizar la capacidad para pensar del estudiante, pero debe considerarse que no deja de ser un procedimiento de confirmación de que el alumno sólo puede aprender a través del discretamente programado sendero que le propone la inteligencia superior y sabia del maestro”.

El mestre facilitador, és entès en el text com aquell que no imposa un determinat saber ja preestablert, sinó que acompanya cada alumne segons les seves possibilitats. La crítica a aquest tercer rol és que aquest plantejament pedagògic trasllada la desigualtat de les intel·ligències de la relació docent-discent a la relació discent-discent. És a dir, encara que desjerarquitza el paper del professor, segueix perpetuant la idea de que les intel·ligències no són iguals.

El mestre emancipador, doncs, què fa? Senzillament, segons la interpretació que el filòsof Jacques Racière fa de Jacotot, acompanya l'estudiant, l'anima a seguir treballant, a que no defalleixi, i li pregunta: “i tu, què en penses?”. El mestre emancipador no es queda mut. Condueix a l'estudiant fins a la cultura, l'acompanya per un camí que no ha transitat abans, però no li dóna les respostes ni espera que l'estudiant arribi a les seves pròpies conclusions. Només l'enfronta a l'experiència i el deixa que la visqui i que n'aprengui. Així, un cop hi ha aprenentatge, però no abans, podem dir que hi ha hagut ensenyament.

Per als utilitaristes, per als que busquin tècniques i aplicatius, pràctiques pedagògiques alternatives i mètodes innovadors, segurament Jacotot i el seu Ensenyament Universal no els serviran. Però, recitant les paraules inicials de Rancière, cal retornar periòdicament a la veu dissonant i poc reconeguda de Jacotot perquè l’acte d’ensenyar no perdi mai del tot la consciència de les paradoxes que li donen sentit.

Ignasi Flores

Per ampliar informació:

JACOTOT, Joseph (2008). Lengua Materna. Enseñanza Universal. Buenos Aires: Cactus.

LAUDO, Xavier (2013): “Educación y emancipación: de la experiencia de Jacotot a la expectativa de Rancière” a Educació i Història: Revista d'Història de l'Educació, 21.

RANCIÈRE, Jacques (2003). El maestro ignorante. Barcelona: Laertes.

L’EXTRAVAGÀNCIA DE LA IGUALTAT (II)

Joseph Jacotot, hizo oír una disonancia inaudita, una de esas disonancias a partir de las cuales ya no puede construirse ninguna armonía en la institución pedagógica: una disonancia que hay que olvidar para poder cotinuar edificando escuelas, programas y pedagogías, pero que quizá también hay que volver a escuchar, en ciertos momentos, para que el acto de enseñar no pierda nunca del todo la conciencia de las paradojas que le dan sentido”.

D'aquesta experiència, n’extreu dues idees pedagògiques, que titula “tot està en tot” i la “igualtat de les intel·ligències”. Ambdues fan referència a la intel·ligència humana com a capacitat creadora. Jacotot diu que qui llegeix a Fénelon i comprén que la seva gramàtica és la mateixa que la de qualsevol altra peça de la literatura francesa, o que totes les ciències i les arts són fruit de la intel·ligència humana, la mateixa que ha escrit el Télémaque, la mateixa que aconsegueix llegir-lo, traduir-lo, escriure'n una opinió... entén sense complicacions que tot està en tot, i que totes les persones tenen la capacitat de fer servir la cultura que generar cultura. Per això, hi ha igualtat d'intel·ligències. Per això, els alumnes han pogut aprendre sols, sense la mediació de l'explicació del mestre.

La “dissonància inaudita” de Jacotot (de la que ens parlava al principi Rancière), no consisteix en una nova metodologia o en una tècnica més eficaç. Això és el que voldrien els seus conciutadans de la França revolucionària que, com en tots els règims anteriors i posteriors, només volen apropiar-se d’allò nou i diferent per reproduir-ho estatalment/industrialment, com si fos l’antídot definitiu contra l’analfabetisme. Però Jacotot no ha inventat un mètode, ha fet una experiència. I comprèn que els bons resultats de l'experiència no són mèrit de la intel·ligència del professor (la seva), sinó de la intel·ligència de l'alumne. I això l'ha ressituat com a docent. L'Ensenyament Universal és un mètode a aplicar, sinó una manera d'entendre l'ensenyament, una manera d'entendre la relació entre el docent i el discent. Aquests dos rols, tradicionalment, s'han entès jeràrquicament. Jacotot, advocant per la igualtat de les intel·ligències, baixa de la tarima del professor.

Ignasi Flores

L’EXTRAVAGÀNCIA DE LA IGUALTAT (I)

Al prefaci de la versió espanyola de El maestro ignorante, Jacques Racière escriu: “La historia de la pedagogía tiene ciertamente sus extravagancias. Y éstas, por lo que revelaron de la extrañeza misma de la relación pedagógica, han sido a menudo más instructivas que sus proposiciones razonables. Pero, en el caso de Joseph Jacotot, se trata de otra cosa que de un artículo más en el gran almacén de las curiosidades pedagógicas. Se trata de una voz única que, en un momento clave en la constitución de los ideales, prácticas e instituciones que gobiernan nuestro presente.

L'any 1770, a la ciutat de Dijon, va néixer Joseph Jacotot. Amb dinou anys, en esclatar la Revolució Francesa, era ja professor de Literatura clàssica a la universitat. La seva declarada postura antiborbònica el portà a l'exili a Bèlgica, on descobrí el que anomenà “l'Ensenyament Universal”. Estant a la Universitat de Lovaina amb alumnes que només parlaven en flamenc, Jacotot es veia incapaç d’ensenyar sense compartir una llengua en comú. En aquesta tessitura, decideix fer servir una edició bilingüe del Télémaque de François Fénelon, els el fa memoritzar en francès, paraula per paraula, i el van comprenent gràcies a la traducció. Els fa escriure cada frase que memoritzen, s'assegura que els alumnes distingeix totes les paraules, totes les síl·labes i totes les lletres.  Els acompanya així fins a la meitat del llibre, i després els deixa llegir sols i, en acabar, els demana que escriguin en francès el que pensin sobre el que han llegit. En poques setmanes, els alumnes flamencs comprenien l'ortografia i escrivien en francès.

Diu el propi Jacotot sobre aquest fet extraordinari: “Yo había sido explicador toda mi vida, por consiguiente creía como todos mis colegas que las explicaciones, y sobre todo mis explicaciones, eran necesarias; ¡cuál fue mi sorpresa cuando vi que se podía prescindir de ellas! El hecho estaba bajo mis ojos, no me era posible ponerlo en duda. Tomé mi partido, y me decidí a no explicar nada para asegurarme hasta dónde podía ir el alumno de este modo, sin explicaciones. Sucedió que los alumnos ubicaban la ortografía y seguían las reglas de la gramática a medida que los venticuatro libros se les volvían familiares a través de la repetición. Pero un resultado que me sorprendió más allá de toda expresión fue ver a algunos pequeños extranjeros escribiendo como los escritores franceses, y por consiguiente, mejor que yo y que mis colegas los profesores explicadores”.

Jacotot havia estat fins al moment un professor tradicional, un professor “explicador” diu ell. Però l’experiència a Lovaina provoca un gir en la seva manera d’entendre l’educació. Entén llavors que els alumnes han pogut aprendre sols, sense la mediació de l'explicació del mestre. Per això, Jacotot pot escriure:

“Por más que grite desde Lovaina a la honorable sociedad: YO NO EMPLEO NINGÚN MÉTODO; la honorable sociedad promete exponerlo en su diario (···) se atribuían los progresos de los alumnos a la superioridad del señor Jacotot (···) Se nos pregunta: “¿Què piensa usted del método?, ¿cuál es el método?, ¿qué debe hacer el maestro?”. A todas esas preguntas respondo: el maestro no debe hacer nada; el método no es nada; él reside en la naturaleza de la inteligencia humana que ha sido creada capaz de instruirse sola y sin maestro explicador. No hay nada que examinar, nada que juzgar en este método; sólo se pueden ver, examinar y juzgar los resultados”.

Ignasi Flores